4/10/08
El batec del dissabte
Les gents, les festes, Va haber-hi un temps en que les cerimonies tenien una significació sagrada ... el record del primer dia en que el món fou creat. Avui, ja se sap, les solemnitats son buides, les costums són amnésiques ... Curiosament són els joves els quals més sembla que segueixen necessitan mes de la cel.lebració de festes recurrents, aquesta barreja de religió i ritme, de retorn a l'origen i d'anestèsia. Perque el concepte de festa es religiós, arcaic, còsmic i agrícola.
...
En definitiva. La festa es temps sagrat, un assumpte molt antic i resulta bastant depriment l'espectacle de totes aquestes gents que desconeixen l'origen de les seves pulsions i que s'apunten a lo que els hi posin.
Dissabte de Salvador Pániker ( Variacions 95 )
27/9/08
El batec del dissabte
Dissabte de festa egípcia, rotllanes d'improvís, esclat de picar de mans, rialla sincera sens amagatall.
20/9/08
El batec del dissabte
Dissabte de negres a voltes grises nostàlgies, perillosa es la auto complaença en el record amarg, endolceix el viatge en tons de somriure i colors d'alegria.
13/9/08
El batec del dissabte
Dissabte de travesses de deserts, vides de esborrany en paper blanc, per ésser escrites en camins de lluita forjada.
7/9/08
Diumenge de retalls
457d. Les dones dels nostres guerrers seran comunes totes i per a tots; cap de elles cohabitarà en particular amb cap de ells; els fills seran comuns i els pares no coneixeran els seus fills i aquests als seus pares.
459b. (Nota: sobre la intervenció en la selecció natural ). Llavors es evident que hem de formar els matrimonis mes sants que ens sigui possible; i els més avantatjosos seran evidentment els més sants. .... ¿ Y es indiferent per tu tenir fills de tots, o prefereixes tenir-los dels millors ?
459e. Es necessari, segons els nostres principis – vaig dir – que les relacions entre els individus mes notables de un i altre sexe siguin molt freqüents, i la dels individus inferiors molt rares; a més es necessari criar els fills dels primers i no dels segons, si es vol que la manada sigui excel·lent. Per altra part aquestes mesures únicament han de ésser conegudes pels magistrats, altrament seria exposar el grup del guardians a moltes discòrdies.
460b. En quan als homes que s'hagin distingit en la guerra i altres coses, se'ls concedirà, suposo, entre altres recompenses, el permís a unir-se amb més freqüència a les dones. Aquesta serà l'excusa per que l'Estat sigui majoritariament poblat per ells.
460c. Portaran a la casa comuna els fills dels millors ciutadans i els confiaran a les mainaderes, que habitaran en un sector separat de la ciutat. En quan als fills del súbdits inferiors, igual que els que naixen amb alguna deformitat se'ls ocultarà, doncs es convenient, en algun lloc secret que els estarà prohibit rebel·lar.
462c. (Nota: desunió originaria per l'interès particular ) ¿De on naix aquesta oposició de sentiments, sinó de que tots els ciutadans no diuen a l'uníson la paraula “meu” i “no meu”, i altres anàlogues amb respecte a lo aliè. ?
464a. Els nostres ciutadans, més que els de qualsevol altre lloc, participaran, per consegüent, en comú dels interessos de cada particular, que miraran com els seus personals, i en virtut d'aquesta unió s'alegraran o afligiran tots per unes mateixes coses.
465b. No ho és menys, crec jo, que els joves no s'atreviran, sens una ordre expressa dels magistrats ni a posar les mans damunt dels ancians, ni a fer-los cap espècie de violència, ni a ultratjar-los en cap ocasió. La por i el respecte son dos guardians poderosos que els contendran; el respecte mostrant-los que es un pare al qui intenten ofendre; la por, fent-los recelar que els altres defensin a l'ofès, aquests en qualitat de fills, aquells en qualitat de germans i pares.
459b. (Nota: sobre la intervenció en la selecció natural ). Llavors es evident que hem de formar els matrimonis mes sants que ens sigui possible; i els més avantatjosos seran evidentment els més sants. .... ¿ Y es indiferent per tu tenir fills de tots, o prefereixes tenir-los dels millors ?
459e. Es necessari, segons els nostres principis – vaig dir – que les relacions entre els individus mes notables de un i altre sexe siguin molt freqüents, i la dels individus inferiors molt rares; a més es necessari criar els fills dels primers i no dels segons, si es vol que la manada sigui excel·lent. Per altra part aquestes mesures únicament han de ésser conegudes pels magistrats, altrament seria exposar el grup del guardians a moltes discòrdies.
460b. En quan als homes que s'hagin distingit en la guerra i altres coses, se'ls concedirà, suposo, entre altres recompenses, el permís a unir-se amb més freqüència a les dones. Aquesta serà l'excusa per que l'Estat sigui majoritariament poblat per ells.
460c. Portaran a la casa comuna els fills dels millors ciutadans i els confiaran a les mainaderes, que habitaran en un sector separat de la ciutat. En quan als fills del súbdits inferiors, igual que els que naixen amb alguna deformitat se'ls ocultarà, doncs es convenient, en algun lloc secret que els estarà prohibit rebel·lar.
462c. (Nota: desunió originaria per l'interès particular ) ¿De on naix aquesta oposició de sentiments, sinó de que tots els ciutadans no diuen a l'uníson la paraula “meu” i “no meu”, i altres anàlogues amb respecte a lo aliè. ?
464a. Els nostres ciutadans, més que els de qualsevol altre lloc, participaran, per consegüent, en comú dels interessos de cada particular, que miraran com els seus personals, i en virtut d'aquesta unió s'alegraran o afligiran tots per unes mateixes coses.
465b. No ho és menys, crec jo, que els joves no s'atreviran, sens una ordre expressa dels magistrats ni a posar les mans damunt dels ancians, ni a fer-los cap espècie de violència, ni a ultratjar-los en cap ocasió. La por i el respecte son dos guardians poderosos que els contendran; el respecte mostrant-los que es un pare al qui intenten ofendre; la por, fent-los recelar que els altres defensin a l'ofès, aquests en qualitat de fills, aquells en qualitat de germans i pares.
6/9/08
El batec del dissabte
Dissabte de secà, terra eixuta aire de foc, camps de groc en sol de ponent, ara i per sempre per on vulgui que camini el cor batent.
31/8/08
Diumenge de retalls
441e. (Nota: Relatiu a l'home equilibrat ). No hem d'oblidar tampoc que l'Estat es just quan cadascuna dels tres ordres que el composen fa únicament el que li correspon.
- No crec pas que ho hàgim oblidat.
-Acordem, doncs, de que cadascú de nosaltres serà just i complirà el seu deure quan cadascuna de les parts de si mateix realitzi la seva tasca.
449d. (Nota: Paral·lelisme medicina & justícia ). -En que les coses sanes donen salut i les coses nocives la malaltia.
-Si
-El mateix que les accions justes produeixen la justícia, les accions injustes la injustícia.
445d. (Nota: Respecte a la forma de govern escollida ). Dic, per de prompte – vaig respondre -, que la forma de govern que nosaltres hem establer es una, però que se li poden donar diversos noms. Si governa un sòl, se li donarà el nom de monarquia; i si l'autoritat es divideix entre molts se l'anomenarà aristocràcia.
452a. (Nota: Relatiu a la igualtat en l'educació entre el sexes ). Serà precís per tant , fer que les dones es consagrin a l'estudi d'aquestes dues arts, formar-les per la guerra i tractar-les en tot com als homes.
454a. Per que hem pareix – vaig dir – que es cau en la disputa molts cops sense voler, i que quan es creu discutir no es fa més que disputar. Això prové de que per no poder distingir els diferents sentits d'una proposició, se'n dedueixen contradiccions aparents, agafant aquells a la lletra, i de aquí la disputa; quan el que cal fer es il·lustrar-se interrogant-se mútuament.
454e. (Nota: Sobre la igualtat d'oficis entre sexes ). Aleshores, si trobem – vaig dir – amb que el sexe de l'home difereix del de les dones amb relació a certes arts i a certs oficis, inferirem que tals oficis i arts han d'assignar-se cadascun al sexe respectiu. Però si entre ells no hi ha cap més diferència que la que l'home engendra i la muller pareix, no per això considerarem com a cosa demostrada que la dona difereix de l'home en el punt que aquí es tractat; i ens mantindrem en la creença de que no ha de fer-se cap distinció respecte als oficis entre els nostres guerrers i les seves dones.
456b. (Nota: Relatiu a l'elit de homes i dones guardians - governants). Aquestes son les dones que els nostres guerrers han d'escollir per companyes i amb les que han de compartir cura de la vigilància, per que estan capacitades per fer-ho, i han rebut de la natura les mateixes disposicions.
- No crec pas que ho hàgim oblidat.
-Acordem, doncs, de que cadascú de nosaltres serà just i complirà el seu deure quan cadascuna de les parts de si mateix realitzi la seva tasca.
449d. (Nota: Paral·lelisme medicina & justícia ). -En que les coses sanes donen salut i les coses nocives la malaltia.
-Si
-El mateix que les accions justes produeixen la justícia, les accions injustes la injustícia.
445d. (Nota: Respecte a la forma de govern escollida ). Dic, per de prompte – vaig respondre -, que la forma de govern que nosaltres hem establer es una, però que se li poden donar diversos noms. Si governa un sòl, se li donarà el nom de monarquia; i si l'autoritat es divideix entre molts se l'anomenarà aristocràcia.
452a. (Nota: Relatiu a la igualtat en l'educació entre el sexes ). Serà precís per tant , fer que les dones es consagrin a l'estudi d'aquestes dues arts, formar-les per la guerra i tractar-les en tot com als homes.
454a. Per que hem pareix – vaig dir – que es cau en la disputa molts cops sense voler, i que quan es creu discutir no es fa més que disputar. Això prové de que per no poder distingir els diferents sentits d'una proposició, se'n dedueixen contradiccions aparents, agafant aquells a la lletra, i de aquí la disputa; quan el que cal fer es il·lustrar-se interrogant-se mútuament.
454e. (Nota: Sobre la igualtat d'oficis entre sexes ). Aleshores, si trobem – vaig dir – amb que el sexe de l'home difereix del de les dones amb relació a certes arts i a certs oficis, inferirem que tals oficis i arts han d'assignar-se cadascun al sexe respectiu. Però si entre ells no hi ha cap més diferència que la que l'home engendra i la muller pareix, no per això considerarem com a cosa demostrada que la dona difereix de l'home en el punt que aquí es tractat; i ens mantindrem en la creença de que no ha de fer-se cap distinció respecte als oficis entre els nostres guerrers i les seves dones.
456b. (Nota: Relatiu a l'elit de homes i dones guardians - governants). Aquestes son les dones que els nostres guerrers han d'escollir per companyes i amb les que han de compartir cura de la vigilància, per que estan capacitades per fer-ho, i han rebut de la natura les mateixes disposicions.
30/8/08
El batec del dissabte
Dissabte de cartes mai enviades, paraules no contades en vides no viscudes, raconades abandonades, lluites ara i aleshores perdudes per camins de destí escollits.
24/8/08
Diumenge de retalls
431b. Heus aquí, al meu parer, tanmateix, el sentit amb al que cal prendre-s'ho – vaig dir -. Hi ha en l'ànima de l'home dues parts un superior i l'altra inferior. Quan la part superior per naturalesa domina sobre la inferior, es diu que l'home es amo de si mateix i es un elogi. Però quan per manca d'educació o qualsevol mala companyia, la part inferior que es major, impera sobre la superior, que és menor, es diu que l'home es desarreglat i esclau de sí mateix, lo qual es té per vituperable.
431e. Ja veus – vaig dir – com de fundada era la nostra conjectura quan comparaven la temprança amb una certa harmonia.
433e. Aleshores, amic meu – vaig dir -, hem sembla que la justícia consisteix en que cadascú faci el que té obligació de fer.
433d. (Nota: Relatiu a la justícia ). - I així és la virtut, que conté a cadascú en els límits de la seva pròpia tasca, no contribueix menys, segons sembla, a la perfecció de l'Estat que la prudència, la fortalesa i la temprança.
434a. Aleshores la possessió i la pràctica de lo que a cadascú li correspon serà el que anomenarem justícia.
434c. (Nota: Relatiu a la definició de injustícia ). I bé, el més gran crim contra l'Estat ¿ No diràs que es injustícia ?
435e. ¿ No hem necessàriament de convenir – vaig continuar – en que el caràcter i les costums de l'Estat es troben en cadascun dels individus de que es composa, donat que únicament a través d'ells han pogut passar a l'Estat ? En efecte seria ridícul, que aquell caràcter ardent i indòmit atribuït a certes nacions, com els tracis i els escites i en general als pobles del nord, o aquell esperit curiós i àvid de ciència que amb raó es pot atribuir a la nostra nació o, en definitiva, aquell esperit d'interès que caracteritza els fenicis i els egipcis tingui el seu origen en altra part que en els particulars que composen cadascuna d'aquestes nacions.
439d. (Nota: Relatiu a l'ànima racional i a la apetitiva ). - Aquest principi que els hi prohibeix beure, ¿ No naix, quan neix, del raonament ? El que ens porta i ens hi arrossega, ¿ no es un resultat de sofriments i malalties ?
440a. (Nota: Relatiu a la fogositat, 3ª característica ). Això succeeix – vaig observar – indica que la fogositat s'oposa alguns cops en nosaltres a l'apetit, i en conseqüència és una cosa distinta.
431e. Ja veus – vaig dir – com de fundada era la nostra conjectura quan comparaven la temprança amb una certa harmonia.
433e. Aleshores, amic meu – vaig dir -, hem sembla que la justícia consisteix en que cadascú faci el que té obligació de fer.
433d. (Nota: Relatiu a la justícia ). - I així és la virtut, que conté a cadascú en els límits de la seva pròpia tasca, no contribueix menys, segons sembla, a la perfecció de l'Estat que la prudència, la fortalesa i la temprança.
434a. Aleshores la possessió i la pràctica de lo que a cadascú li correspon serà el que anomenarem justícia.
434c. (Nota: Relatiu a la definició de injustícia ). I bé, el més gran crim contra l'Estat ¿ No diràs que es injustícia ?
435e. ¿ No hem necessàriament de convenir – vaig continuar – en que el caràcter i les costums de l'Estat es troben en cadascun dels individus de que es composa, donat que únicament a través d'ells han pogut passar a l'Estat ? En efecte seria ridícul, que aquell caràcter ardent i indòmit atribuït a certes nacions, com els tracis i els escites i en general als pobles del nord, o aquell esperit curiós i àvid de ciència que amb raó es pot atribuir a la nostra nació o, en definitiva, aquell esperit d'interès que caracteritza els fenicis i els egipcis tingui el seu origen en altra part que en els particulars que composen cadascuna d'aquestes nacions.
439d. (Nota: Relatiu a l'ànima racional i a la apetitiva ). - Aquest principi que els hi prohibeix beure, ¿ No naix, quan neix, del raonament ? El que ens porta i ens hi arrossega, ¿ no es un resultat de sofriments i malalties ?
440a. (Nota: Relatiu a la fogositat, 3ª característica ). Això succeeix – vaig observar – indica que la fogositat s'oposa alguns cops en nosaltres a l'apetit, i en conseqüència és una cosa distinta.
23/8/08
17/8/08
Diumenge de retalls
420c. Ara bé, en aquest moment la nostra tasca consisteix en fundar un govern feliç, al nostre parer almenys, un Estat en que la felicitat no sigui patrimoni d'un petit nombre de particulars, sinó comú a tota la societat.
420d. (Nota: Relatiu a tothom li correspon una determinada felicitat ) I ara et dic a tu: no ens obliguis a que vagi unida a la condició dels nostres guardians una felicitat que els deixes de ser el que són.
423b. Ja tenim fixat, doncs, el límit més perfecte – vaig continuar – que el nostres magistrats poden posar al creixement de l'Estat i el territori, el qual mai ha d'ésser traspassat.
¿Quin és el límit ? - va preguntar.
Es, al meu judici – vaig dir - , el deixar-lo engrandir tant com pugui, però sense que deixi de ésser un en perjudici de la unitat.
424a. Si els nostres ciutadans són ben educats i es fan homes en regla, veuran per si mateixos fàcilment la importància d'aquests punts i de molts altres que ometem aquí, com tot lo relatiu a les dones, al matrimoni i a la procreació dels fills; i veuran, dic, que segons el proverbi, totes les coses han d'ésser comunes entre els amics.
426e. (Nota: Relatiu a les males conductes en els Estats ). Tampoc aprovaràs, doncs, tornant al nostre assumpte, un Estat que tingui una conducta semblant. ¿ Que te'n sembla ? ¿ No és aquesta la conducta que observen els estats mal governats quan prohibeixen als seus ciutadans sota pena de mort tocar la Constitució, mentre que, per altra part, aquell qui sap adular suaument els vicis de l'Estat, avançant-se als seus desitjos, preveient les seves intencions, i que és bastant hàbil per atendre-les, passa per un ciutadà virtuós, per un gran polític i es honorat.
426c. (Nota: Un excés de legislació denota mala salut de l'Estat ). No t'irritis, doncs, contra ells; són les gents més divertides del món amb els seus reglaments minuciosos, que modifiquen sense parar, persuadits així que posaran remei als abusos que s'infiltren en els contractes i en tots els punts que hem parlat. No poden imaginar-se que realment no fan mes que tallar els caps de la hidra.
Hidra -> Wikipedia en català, Wikipedia en castellà
427e. (Nota: Les 4 virtuts de l'Estat). Per tant, es clar que el nostre Estat es prudent, valerós, temperat i just.
430b. (Nota: Sobre el valor, legitimat i proporcionat per ). No – va dir-, per que hem sembla que donaràs una idea diferent al nom de valor si no es fruit de l'educació, si té un caràcter brutal i servil; llavors no la consideraràs com legitima.
420d. (Nota: Relatiu a tothom li correspon una determinada felicitat ) I ara et dic a tu: no ens obliguis a que vagi unida a la condició dels nostres guardians una felicitat que els deixes de ser el que són.
423b. Ja tenim fixat, doncs, el límit més perfecte – vaig continuar – que el nostres magistrats poden posar al creixement de l'Estat i el territori, el qual mai ha d'ésser traspassat.
¿Quin és el límit ? - va preguntar.
Es, al meu judici – vaig dir - , el deixar-lo engrandir tant com pugui, però sense que deixi de ésser un en perjudici de la unitat.
424a. Si els nostres ciutadans són ben educats i es fan homes en regla, veuran per si mateixos fàcilment la importància d'aquests punts i de molts altres que ometem aquí, com tot lo relatiu a les dones, al matrimoni i a la procreació dels fills; i veuran, dic, que segons el proverbi, totes les coses han d'ésser comunes entre els amics.
426e. (Nota: Relatiu a les males conductes en els Estats ). Tampoc aprovaràs, doncs, tornant al nostre assumpte, un Estat que tingui una conducta semblant. ¿ Que te'n sembla ? ¿ No és aquesta la conducta que observen els estats mal governats quan prohibeixen als seus ciutadans sota pena de mort tocar la Constitució, mentre que, per altra part, aquell qui sap adular suaument els vicis de l'Estat, avançant-se als seus desitjos, preveient les seves intencions, i que és bastant hàbil per atendre-les, passa per un ciutadà virtuós, per un gran polític i es honorat.
426c. (Nota: Un excés de legislació denota mala salut de l'Estat ). No t'irritis, doncs, contra ells; són les gents més divertides del món amb els seus reglaments minuciosos, que modifiquen sense parar, persuadits així que posaran remei als abusos que s'infiltren en els contractes i en tots els punts que hem parlat. No poden imaginar-se que realment no fan mes que tallar els caps de la hidra.
Hidra -> Wikipedia en català, Wikipedia en castellà
427e. (Nota: Les 4 virtuts de l'Estat). Per tant, es clar que el nostre Estat es prudent, valerós, temperat i just.
430b. (Nota: Sobre el valor, legitimat i proporcionat per ). No – va dir-, per que hem sembla que donaràs una idea diferent al nom de valor si no es fruit de l'educació, si té un caràcter brutal i servil; llavors no la consideraràs com legitima.
16/8/08
El batec del dissabte
Dissabte de viatges d'imaginari d'assegut, d'harmonia del que ja no és, del que és i del que pot esser.
10/8/08
Diumenge de retalls
412e. Escollim, doncs, entre tots els guardians, aquell que, previ un madur examen de tota la seva vida, ens semblin més predisposats a procurar el bé públic i de cap manera el contrari.
413a. - T'ho explicaré – vaig contestar - . Les opinions abandonen el nostre esperit de dues maneres; o be de bon grat, o amb la nostra recança. Renunciem de bon grat a les opinions falses, quan se'ns enganya, i abandonem, amb recança, les que son veritables.
413c. A nosaltres ens toca, doncs, observar, com ja vaig dir abans, els que guarden més fidelment la seva pròpia convicció de que ha de fer-se tot allò que es jutgi que exigeix el bé públic; posant-los a prova des de la infantesa, posant-los en circumstàncies en que més fàcilment puguin oblidar-se d'aquesta màxima i deixar-se enganyar; i aprovarem aquell que més fàcilment la conservi en la memòria, i que sigui, per tant, el més difícil de seduir; i descartarem al que no. ¿ No et sembla ?
415a. Però ja que he començat, escolta la resta. “ Vosaltres, que sou tots part de l'Estat, vosaltres – els diré continuant amb la ficció – sou germans; però el déu que us ha format ha fet entrar or en la composició d'aquells que estan destinats a governar als altres, i així son els més preuats. Barrejar la plata en la formació dels auxiliars, i el ferro i el bronze en els agricultors i demés artesans. Donat que posseïu tots un origen comú, encara que tingueu, per lo ordinari, fills que se us assemblin, podrà succeir, tanmateix, que una persona de la raça d'or tingui un fill de la raça de plata, que una altra de la raça de plata doni a llum un fill de la raça d'or, i que el mateix pugui succeir en relació a la resta de races. Ara bé, aquest deu prevé, principalment als magistrats, que, de totes les coses de les que han de ser bons els guardins, es fixin sobretot en el metall del qual és compost l'ànima de cada al·lot. I si els seus propis fills tenen alguna barreja de ferro o de bronze, no vol que se'ls dispensi cap gràcia, sinó que el rebaixin a l'estat que els hi es convenient, sigui al d'artesà, sigui al d'agricultor. Vol igualment que , si aquests darrers tenen fills en qualsevulla que es mostrin l'or o la plata, se'ls eduqui als de plata en condició d'auxiliars, i als d'or, amb la dignitat dels guardians.
416d. (Nota: Relatiu a la austeritat amb com cal que visquin els guardians ) Mira doncs – vaig dir jo – si el gènere de vida i la classe d'habitació que proposo són propis per aquest objectiu. En primer lloc, que cap d'ells tingui res en propietat, a no ser lo absolutament necessari; que no tinguin ni casa ni rebost on no hi pugui entrar-hi tothom. En quan a l'alimentació que precisen guerrers sobris i valents, els conciutadans s'encarregaran de subministrar-los-ho en justa remuneració dels seus serveis, i en termes que ni sobri ni falti durant tot l'any. Que mengin asseguts en taules comunes, i que visquin junts com han de viure els guerrers en el camp. Que se'ls faci entenedor que els deus han posat en les serves ànimes or i, en conseqüència, que no tenen necessitat de l'or i la plata dels homes, que no els es permès embrutir la possessió d'aquest or immortal amb l'or terrestre; que l'or que tenen ells es pur, mentre que el dels homes ha estat en tots els temps motius de crims.
413a. - T'ho explicaré – vaig contestar - . Les opinions abandonen el nostre esperit de dues maneres; o be de bon grat, o amb la nostra recança. Renunciem de bon grat a les opinions falses, quan se'ns enganya, i abandonem, amb recança, les que son veritables.
413c. A nosaltres ens toca, doncs, observar, com ja vaig dir abans, els que guarden més fidelment la seva pròpia convicció de que ha de fer-se tot allò que es jutgi que exigeix el bé públic; posant-los a prova des de la infantesa, posant-los en circumstàncies en que més fàcilment puguin oblidar-se d'aquesta màxima i deixar-se enganyar; i aprovarem aquell que més fàcilment la conservi en la memòria, i que sigui, per tant, el més difícil de seduir; i descartarem al que no. ¿ No et sembla ?
415a. Però ja que he començat, escolta la resta. “ Vosaltres, que sou tots part de l'Estat, vosaltres – els diré continuant amb la ficció – sou germans; però el déu que us ha format ha fet entrar or en la composició d'aquells que estan destinats a governar als altres, i així son els més preuats. Barrejar la plata en la formació dels auxiliars, i el ferro i el bronze en els agricultors i demés artesans. Donat que posseïu tots un origen comú, encara que tingueu, per lo ordinari, fills que se us assemblin, podrà succeir, tanmateix, que una persona de la raça d'or tingui un fill de la raça de plata, que una altra de la raça de plata doni a llum un fill de la raça d'or, i que el mateix pugui succeir en relació a la resta de races. Ara bé, aquest deu prevé, principalment als magistrats, que, de totes les coses de les que han de ser bons els guardins, es fixin sobretot en el metall del qual és compost l'ànima de cada al·lot. I si els seus propis fills tenen alguna barreja de ferro o de bronze, no vol que se'ls dispensi cap gràcia, sinó que el rebaixin a l'estat que els hi es convenient, sigui al d'artesà, sigui al d'agricultor. Vol igualment que , si aquests darrers tenen fills en qualsevulla que es mostrin l'or o la plata, se'ls eduqui als de plata en condició d'auxiliars, i als d'or, amb la dignitat dels guardians.
416d. (Nota: Relatiu a la austeritat amb com cal que visquin els guardians ) Mira doncs – vaig dir jo – si el gènere de vida i la classe d'habitació que proposo són propis per aquest objectiu. En primer lloc, que cap d'ells tingui res en propietat, a no ser lo absolutament necessari; que no tinguin ni casa ni rebost on no hi pugui entrar-hi tothom. En quan a l'alimentació que precisen guerrers sobris i valents, els conciutadans s'encarregaran de subministrar-los-ho en justa remuneració dels seus serveis, i en termes que ni sobri ni falti durant tot l'any. Que mengin asseguts en taules comunes, i que visquin junts com han de viure els guerrers en el camp. Que se'ls faci entenedor que els deus han posat en les serves ànimes or i, en conseqüència, que no tenen necessitat de l'or i la plata dels homes, que no els es permès embrutir la possessió d'aquest or immortal amb l'or terrestre; que l'or que tenen ells es pur, mentre que el dels homes ha estat en tots els temps motius de crims.
9/8/08
3/8/08
Diumenge de retalls
382a. La mentida, parlant amb propietat, és la ignorància, que afecta l'ànima del que és enganyat; perquè la mentida en les paraules no és res més que una expressió del sentiment que l'ànima experimenta; no és una mentida pura, sinó un fantasma fill de l'error.
387b. Conjurem a Homer i als altres poetes a que no portin malament que esborrem de les seves obres aquests passatges i d'altres de semblants. No perquè no siguin poètics i que no afalaguin agradablement a l'oïda pública; però quan més bells són, tant més perillosos són per als al·lots i per als homes que, destinats a viure lliures, han de preferir la mort a la servitud.
398a. Després, si un d'aquests homes, hàbils en l'art d'imitar-ho tot i d'adoptar mil formes diferents, vingués a la nostra ciutat per exhibir-hi es seu art i les seves obres, nosaltres li rendiríem homenatge com a un home diví, meravellós i corprenedor; però li diríem que el nostres Estat no pot posseir un home de la seva condició i que ens era impossible acceptar persones semblants. Li demanaríem després d'haver derramat mirra sobre els nostres caps i d'haver-la adornat amb ínfules de llana; i ens donaríem per satisfets amb tenir un poeta i un recitador més auster i menys agradable, si be més útil, que imités el to del discurs que convé a l'home de bé, i seguís escrupolosament les fórmules que hem prescrit al traçar el pla de l'educació dels nostres guerrers.
403d. Després de la música, formarem als nostres joves en la gimnàstica.
¿Com no ?
Es precís que es consagrin a ella seriosament des de molt aviat i per tota la vida. Heus aquí el meu pensament sobre aquest punt; Mira si és el teu també. No és, al meu parèixer, el cos, per ben constituït que estigui aquest, el que per la seva pròpia virtut fa l'ànima bona; pel contrari l'ànima, quan es bona, es la que dona al cos, per la seva pròpia virtut, tota la perfecció de que es susceptible; ¿que et pareix ?
405b. ¿Hi ha en l'Estat senyal més segura d'una mala i viciosa educació que la necessitat de metges i jutges hàbils no solament pels artesans i poble baix, sinó també per aquells que s'aprecien d'haver estat educat com a homes lliures ? ¿ No és una cosa vergonyosa i una prova insigne d'ignorància el veure's forçat a acudir a un justícia estranya per no ésser un mateix just, i el convertir als altres en amos i jutges del seu dret ?
407d. Crec, en definitiva, que no han de curar-se aquells que per la seva mala constitució no poden aspirar al terme ordinari de la vida marcat per la natura, perquè això no és ni convenient per a ells ni per a l'Estat.
412a. Per això, aquell que ha arribat a trobar el degut equilibri entre la gimnàstica i la música, i les aplica convenientment a la seva ànima, mereix molt més que el nom de músic i posseeix millor la ciència de les harmonies, que aquell que es limita a temprar les cordes del seu instrument.
387b. Conjurem a Homer i als altres poetes a que no portin malament que esborrem de les seves obres aquests passatges i d'altres de semblants. No perquè no siguin poètics i que no afalaguin agradablement a l'oïda pública; però quan més bells són, tant més perillosos són per als al·lots i per als homes que, destinats a viure lliures, han de preferir la mort a la servitud.
398a. Després, si un d'aquests homes, hàbils en l'art d'imitar-ho tot i d'adoptar mil formes diferents, vingués a la nostra ciutat per exhibir-hi es seu art i les seves obres, nosaltres li rendiríem homenatge com a un home diví, meravellós i corprenedor; però li diríem que el nostres Estat no pot posseir un home de la seva condició i que ens era impossible acceptar persones semblants. Li demanaríem després d'haver derramat mirra sobre els nostres caps i d'haver-la adornat amb ínfules de llana; i ens donaríem per satisfets amb tenir un poeta i un recitador més auster i menys agradable, si be més útil, que imités el to del discurs que convé a l'home de bé, i seguís escrupolosament les fórmules que hem prescrit al traçar el pla de l'educació dels nostres guerrers.
403d. Després de la música, formarem als nostres joves en la gimnàstica.
¿Com no ?
Es precís que es consagrin a ella seriosament des de molt aviat i per tota la vida. Heus aquí el meu pensament sobre aquest punt; Mira si és el teu també. No és, al meu parèixer, el cos, per ben constituït que estigui aquest, el que per la seva pròpia virtut fa l'ànima bona; pel contrari l'ànima, quan es bona, es la que dona al cos, per la seva pròpia virtut, tota la perfecció de que es susceptible; ¿que et pareix ?
405b. ¿Hi ha en l'Estat senyal més segura d'una mala i viciosa educació que la necessitat de metges i jutges hàbils no solament pels artesans i poble baix, sinó també per aquells que s'aprecien d'haver estat educat com a homes lliures ? ¿ No és una cosa vergonyosa i una prova insigne d'ignorància el veure's forçat a acudir a un justícia estranya per no ésser un mateix just, i el convertir als altres en amos i jutges del seu dret ?
407d. Crec, en definitiva, que no han de curar-se aquells que per la seva mala constitució no poden aspirar al terme ordinari de la vida marcat per la natura, perquè això no és ni convenient per a ells ni per a l'Estat.
412a. Per això, aquell que ha arribat a trobar el degut equilibri entre la gimnàstica i la música, i les aplica convenientment a la seva ànima, mereix molt més que el nom de músic i posseeix millor la ciència de les harmonies, que aquell que es limita a temprar les cordes del seu instrument.
2/8/08
El batec del dissabte
Dissabte de carretera, de camins de pols, de pujades i davallades, de necessàries parades per no sol·licitades i instantànies que a l'instant ja són de passat.
27/7/08
Diumenge de retalls
369c. Així es que, com que la necessitat d'una cosa ha obligat a un home a unir-se a un altre, i una altra necessitat a un altre home, l'aglomeració d'aquestes necessitats reuní en una mateixa vivenda a molts homes amb la mira d'ajudar-se mútuament, i a aquesta societat l'hem anomenat Estat; ¿no és així ?
373b. L'Estat sa, de que he parlat en el començament, resultarà massa petit. Serà precís engrandir-lo i fer-hi entrar multitud de gents, que el luxe, no la necessitat, ha introduït en els Estats, com el caçadors de tots els gèneres i aquells l'art del quals consisteix en limitació mitjançant figures de colors i sons; a més, els poetes, amb tota la seva cort, els rapsodes , els actors, els dansaires i els empresaris.
373e. Després, si volem tenir suficients pastures i terra de cultiu, ens serà precís robar-la als nostres veïnats; i els nostres veïnats faran el mateix respecte a d'altres, si traspassant els límits dels necessari, s'entreguen al desig insaciable de tenir.
376e. ¿Quina educació convé donar-los – relatiu als governants - ? ¿ No serà difícil donar-los altra millor que la practicada tradicionalment per nosaltres, i que consisteix en formar el cos mitjançant la gimnàstica i l'ànima mitjançant la música ?
377b. Tampoc ignoraràs que tot depen del començament, sobretot tractant-se d'al·lots, perquè en aquesta edat la seva ànima, encara tendra, rep més fàcilment totes les impressions que es volen.
387a (Nota:Relatiu a l'accés a determinats coneixements) Malgrat que tot això fos cert, no són coses que s'hagin d'explicar a al·lots desproveïts de raó; és precís condemnar-les al silenci; o si s'ha de parlar-ne, sols cals fer-ho en privat i davant d'un nombre reduït d'oients,amb expressa prohibició de revelar res, i després d'haver-los fet immolar no un porc, sinó una víctima preciosa i rara a fi de limitar-ne el nombre d'iniciats.
379c (Nota:Relatiu a la divinitat com a causant únicament del bé) En conseqüència – prosseguí -, Déu , essent essencialment bo, no és causa de totes les coses, com es diu comunament.
380b. Per tant – vaig dir -, la nostra primera llei i primera regla relativa als deus serà obligar als nostres ciutadans a reconèixer, tant si parlen com si escriuen, que déu no es autor de totes les coses, sinó únicament de les bones.
381c. (Nota: Relatiu a la perfecció de la divinitat) Llavors es impossible que déu vulgui canviar de forma – vaig concloure -. Y cadascun dels deus, molt bo i molt bell per natura, conserva sempre la forma que li es pròpia.
373b. L'Estat sa, de que he parlat en el començament, resultarà massa petit. Serà precís engrandir-lo i fer-hi entrar multitud de gents, que el luxe, no la necessitat, ha introduït en els Estats, com el caçadors de tots els gèneres i aquells l'art del quals consisteix en limitació mitjançant figures de colors i sons; a més, els poetes, amb tota la seva cort, els rapsodes , els actors, els dansaires i els empresaris.
373e. Després, si volem tenir suficients pastures i terra de cultiu, ens serà precís robar-la als nostres veïnats; i els nostres veïnats faran el mateix respecte a d'altres, si traspassant els límits dels necessari, s'entreguen al desig insaciable de tenir.
376e. ¿Quina educació convé donar-los – relatiu als governants - ? ¿ No serà difícil donar-los altra millor que la practicada tradicionalment per nosaltres, i que consisteix en formar el cos mitjançant la gimnàstica i l'ànima mitjançant la música ?
377b. Tampoc ignoraràs que tot depen del començament, sobretot tractant-se d'al·lots, perquè en aquesta edat la seva ànima, encara tendra, rep més fàcilment totes les impressions que es volen.
387a (Nota:Relatiu a l'accés a determinats coneixements) Malgrat que tot això fos cert, no són coses que s'hagin d'explicar a al·lots desproveïts de raó; és precís condemnar-les al silenci; o si s'ha de parlar-ne, sols cals fer-ho en privat i davant d'un nombre reduït d'oients,amb expressa prohibició de revelar res, i després d'haver-los fet immolar no un porc, sinó una víctima preciosa i rara a fi de limitar-ne el nombre d'iniciats.
379c (Nota:Relatiu a la divinitat com a causant únicament del bé) En conseqüència – prosseguí -, Déu , essent essencialment bo, no és causa de totes les coses, com es diu comunament.
380b. Per tant – vaig dir -, la nostra primera llei i primera regla relativa als deus serà obligar als nostres ciutadans a reconèixer, tant si parlen com si escriuen, que déu no es autor de totes les coses, sinó únicament de les bones.
381c. (Nota: Relatiu a la perfecció de la divinitat) Llavors es impossible que déu vulgui canviar de forma – vaig concloure -. Y cadascun dels deus, molt bo i molt bell per natura, conserva sempre la forma que li es pròpia.
26/7/08
20/7/08
Diumenge de retalls
359a. Escolta ara quines són, com he anunciat al començament, la natura i l'origen de la justícia. Es diu que es un bé en sí cometre una injustícia i un mal sofrir-la. Però resulta més gran el sofrir-la que el cometre-la. Els homes han comés i sofert la injustícia alternativament; varen experimentar ambdues coses, i després d'haver-se danyat els uns als altres durant molt de temps, no podent el més dèbils evitar els atacs dels mes forts, ni a la vegada poder-los atacar, varen creure que era un interès comú impedir el no rebre ni cometre cap dany. De aquí nasqueren les lleis i les convencions. S'anomenà just i legítim el que fou ordenat per llei. Tal es l'origen i l'essència de la justícia, la qual ocupa un terme mig entre el més gran bé, que consisteix en ser injust impunement, i el més gran mal, que és el no poder venjar-se de la injuria rebuda.
359c. Donem a tots, justs e injusts , un poder igual per fer el que vulguin; seguim-los i veiem a on condueix la passió a l'un i a l'altre. No tardarem en sorprendre a l'home just seguint les passes de l'injust, arrossegat com ell pel desig de posseir sense parar mes i mes, desig al qual tota natura aspira a complir com una cosa bona en sí, però que la llei reprimeix i en limita per força, per respecte a la igualtat.
360a. Ara bé; si existissin dos anells d'aquesta espècie ( nota: donen la invisibilitat ), i es donessin un a un home just i l'altre a un home injust, és opinió comú que no es travaria un home amb un caràcter prou fer per a poder mantenir-se en la justícia i abstenir-se de tocar els bens aliens, quan impunement podria arrancar de la plaça pública tot el que volgués, entrar en les cases, abusar de totes les persones, matar als uns, alliberar de les cadenes als altres i realitzar tot el que volgués amb el mateix poder que els deus enmig dels mortals.
365c. Jo he de atenir-me al que diuen els savis, i donat que afirmen que l'aparença guanya la realitat i es mestressa de la benaurança, accepto resolt aquest camí ; vestiré formes exteriors de virtut i portaré darrera meu la guineu astuta i enganyadora del savi Arquíloco.
365d. Emprarem la eloqüència i, a manca de ella, la força per escapolir-nos al càstig dels nostres crims.
366c. Dic mes: encara que un home estigues persuadit de que tot el que he dit es falç ( nota : defensa de la injustícia com a via ), i que la justícia és el més gran de tots el bens, lluny d'enfadar-se contra els qui veies en el partit contrari, no podria menys que disculpar-los; per que sap que, a excepció d'aquells als quals l'excel·lència de caràcter fa que els vici els hi inspiri un horror natural, o que se n'abstenen pel seu elevat saber, ningú es just per pròpia voluntat; i que si algú combat la injustícia es perquè la covardia, la vellesa o qualsevol altra debilitat el fan impotent per obrar el mal.
359c. Donem a tots, justs e injusts , un poder igual per fer el que vulguin; seguim-los i veiem a on condueix la passió a l'un i a l'altre. No tardarem en sorprendre a l'home just seguint les passes de l'injust, arrossegat com ell pel desig de posseir sense parar mes i mes, desig al qual tota natura aspira a complir com una cosa bona en sí, però que la llei reprimeix i en limita per força, per respecte a la igualtat.
360a. Ara bé; si existissin dos anells d'aquesta espècie ( nota: donen la invisibilitat ), i es donessin un a un home just i l'altre a un home injust, és opinió comú que no es travaria un home amb un caràcter prou fer per a poder mantenir-se en la justícia i abstenir-se de tocar els bens aliens, quan impunement podria arrancar de la plaça pública tot el que volgués, entrar en les cases, abusar de totes les persones, matar als uns, alliberar de les cadenes als altres i realitzar tot el que volgués amb el mateix poder que els deus enmig dels mortals.
365c. Jo he de atenir-me al que diuen els savis, i donat que afirmen que l'aparença guanya la realitat i es mestressa de la benaurança, accepto resolt aquest camí ; vestiré formes exteriors de virtut i portaré darrera meu la guineu astuta i enganyadora del savi Arquíloco.
365d. Emprarem la eloqüència i, a manca de ella, la força per escapolir-nos al càstig dels nostres crims.
366c. Dic mes: encara que un home estigues persuadit de que tot el que he dit es falç ( nota : defensa de la injustícia com a via ), i que la justícia és el més gran de tots el bens, lluny d'enfadar-se contra els qui veies en el partit contrari, no podria menys que disculpar-los; per que sap que, a excepció d'aquells als quals l'excel·lència de caràcter fa que els vici els hi inspiri un horror natural, o que se n'abstenen pel seu elevat saber, ningú es just per pròpia voluntat; i que si algú combat la injustícia es perquè la covardia, la vellesa o qualsevol altra debilitat el fan impotent per obrar el mal.
19/7/08
El batec del dissabte
Dissabte de rodalies, estacions de llarga parada i viatge de contemplació de la creació amb mirada estètica.
12/7/08
El batec del dissabte
Dissabte de melancolia i descobriment. A tu viatger et seduirà el record i t'indicarà el camí de tornada, a tu també et manté, despert i et senyalarà la via del descobriment.
5/7/08
I el deu relativista contesta (II)
Que cal fer quan les eines son escasses i el camp, per grandària, les ridiculitza ?
Cal no fer res, i anestesiat contemplar l'indomable o fugir endut per la follia al veure's posseïdor de tant patètic instrumental i en conseqüència optar per l'engany propi en la forma d'un nou personatge de peces de préstec o declarar-se en quebra i al fer-ho esperar que els creditors no voldran cobrar el que els pertoca en justícia ?
En temps de crisi cal recordar d'on venim i quines esperances ens hi havien dut, amb justa mirada introspectiva. Incapaç de reconèixer la pèrdua, incapaç d'obtenir guany, tant sols qui l'ha sentit pot viure en l'esperança.
Temps ha arribat de receptar espai per construir eines noves i mentre obrar amb les ja existents.
Ara toca fluir, ésser imperceptible en una mar abraonada i al no oposar-se vèncer-la.
Cal no fer res, i anestesiat contemplar l'indomable o fugir endut per la follia al veure's posseïdor de tant patètic instrumental i en conseqüència optar per l'engany propi en la forma d'un nou personatge de peces de préstec o declarar-se en quebra i al fer-ho esperar que els creditors no voldran cobrar el que els pertoca en justícia ?
En temps de crisi cal recordar d'on venim i quines esperances ens hi havien dut, amb justa mirada introspectiva. Incapaç de reconèixer la pèrdua, incapaç d'obtenir guany, tant sols qui l'ha sentit pot viure en l'esperança.
Temps ha arribat de receptar espai per construir eines noves i mentre obrar amb les ja existents.
Ara toca fluir, ésser imperceptible en una mar abraonada i al no oposar-se vèncer-la.
20/4/08
I el deu relativista contestà (I)
Fill meu, quan naveguis a palpentes en el mar de la confusió, en les cruïlles de la costa, cal que no et debatis en la indecisió de quin far cal seguir. Seguir-los tots, no es pas possible, com tampoc atracar en tots els ports.
Navega serenament i escolleix la llum del teu destí, que és ara, altrament continuaràs navegant per l'eternitat commogut pels desitjos que et provoquen els raigs. A l'apropar-te'n a un t'allunyaràs d'aquell i així infinitament atrapat en un desig del tot, mai assoliràs els beneficis del particular, car tots et seran negats.
Escolleix un far de guia, fes parada en un port i quan la nostàlgia de les llums que has deixat enrere hagi desaparegut, serà arribat el moment de la partida.
Tanmateix intentaré ajudar-te en aquests paranys que tu mateix has gestat. Sobre la finitud, la certesa, els límits i les capacitats et posaré alguns exemples d'altres univers germans per si això et pot servir de guia.
Incolor
Hi ha un món ben estrany tot ell de color blanc, perfectament il·luminat on l'ombra no hi es possible, l'anomenarem “món blanc”. Les formes que l'habiten, desconeixen qualsevol color, per aquestes el blanc mai existirà. Mentre pels ésser privilegiats que contemplen en la distància aquest – color – es ben present i homogeni.
Els ésser d'aquest món estan inhabilitats per captar el color, donat que de res els serviria. Però tanmateix el seu món no deixarà pas d'ésser blanc, estàtic, totalment limitat i inaccessible donat que el coneixement de base és referencial. I estar atrapats en el referent no els permet trencar la barrera de la ignorància, sinó que n'és la causa principal. Observa que aquests és un dels mons més simples, finits i amb una de les certeses mínimes possible, però la ignorància és absoluta.
Divisió
Hi ha un altre món, un xic més complex, “món divisió”, format per dues habitacions una al costat de l'altra però separades per un mur infranquejable. Ambdues habitacions estan aïllades una de l'altra, però no totalment, el só s'hi pot transmetre de l'una a l'altra.
En l'habitacio A hi ha un aparell de música.
En l'habitació B hi han dos éssers. E1 té la vista desenvolupada mentre que E2 no, però E2 ha desenvolupat un cert sentit que li permet percebre les vibracions.
E1 percep una realitat dimensional i colorista de B -negada a E2 – a l'hora que E2 per mitja de les vibracions que percep en la paret contigua a B, s'adona que hi ha quelcom mes enllà – A – i que hi ha alguna causa de les vibracions.
El sumatori de la realitat de E1 i E2 concedeix una realitat pròxima, però incompleta. En aquest cas una major complexitat i una certa col·laboració en el sumatori permet obtenir un major grau d'aproximació. La habitació A malgrat existir sempre els restarà negada, l'ésser E2 ha pogut mitjançant un mecanisme vàlid per B fer una aproximació sobre A. Això ha estat possible per que el coneixement referencial per conèixer B es el mateix – similar – per conèixer A i per tant era aplicable al cas.
Et deixaré doncs amb aquest interrogant. No serà el límit més en el mecanisme referencial de coneixement que no pas en la complexitat pròpiament del que es persegueix conèixer.
Pensa, si vols i et convé, que passaria si els ésser de “Incolor” els poséssim a “Divisió” i a l'inravés, plantejat fins on pot arribar l'imaginari dels éssers de habitació B per descriure habitació A.
Mes endavant ja et parlaré de la llibertat i totes les qüestions que has encetat anteriorment, però si que t'he de dir, que has de procurar no obrar de forma tan precipitada.
Navega serenament i escolleix la llum del teu destí, que és ara, altrament continuaràs navegant per l'eternitat commogut pels desitjos que et provoquen els raigs. A l'apropar-te'n a un t'allunyaràs d'aquell i així infinitament atrapat en un desig del tot, mai assoliràs els beneficis del particular, car tots et seran negats.
Escolleix un far de guia, fes parada en un port i quan la nostàlgia de les llums que has deixat enrere hagi desaparegut, serà arribat el moment de la partida.
Tanmateix intentaré ajudar-te en aquests paranys que tu mateix has gestat. Sobre la finitud, la certesa, els límits i les capacitats et posaré alguns exemples d'altres univers germans per si això et pot servir de guia.
Incolor
Hi ha un món ben estrany tot ell de color blanc, perfectament il·luminat on l'ombra no hi es possible, l'anomenarem “món blanc”. Les formes que l'habiten, desconeixen qualsevol color, per aquestes el blanc mai existirà. Mentre pels ésser privilegiats que contemplen en la distància aquest – color – es ben present i homogeni.
Els ésser d'aquest món estan inhabilitats per captar el color, donat que de res els serviria. Però tanmateix el seu món no deixarà pas d'ésser blanc, estàtic, totalment limitat i inaccessible donat que el coneixement de base és referencial. I estar atrapats en el referent no els permet trencar la barrera de la ignorància, sinó que n'és la causa principal. Observa que aquests és un dels mons més simples, finits i amb una de les certeses mínimes possible, però la ignorància és absoluta.
Divisió
Hi ha un altre món, un xic més complex, “món divisió”, format per dues habitacions una al costat de l'altra però separades per un mur infranquejable. Ambdues habitacions estan aïllades una de l'altra, però no totalment, el só s'hi pot transmetre de l'una a l'altra.
En l'habitacio A hi ha un aparell de música.
En l'habitació B hi han dos éssers. E1 té la vista desenvolupada mentre que E2 no, però E2 ha desenvolupat un cert sentit que li permet percebre les vibracions.
E1 percep una realitat dimensional i colorista de B -negada a E2 – a l'hora que E2 per mitja de les vibracions que percep en la paret contigua a B, s'adona que hi ha quelcom mes enllà – A – i que hi ha alguna causa de les vibracions.
El sumatori de la realitat de E1 i E2 concedeix una realitat pròxima, però incompleta. En aquest cas una major complexitat i una certa col·laboració en el sumatori permet obtenir un major grau d'aproximació. La habitació A malgrat existir sempre els restarà negada, l'ésser E2 ha pogut mitjançant un mecanisme vàlid per B fer una aproximació sobre A. Això ha estat possible per que el coneixement referencial per conèixer B es el mateix – similar – per conèixer A i per tant era aplicable al cas.
Et deixaré doncs amb aquest interrogant. No serà el límit més en el mecanisme referencial de coneixement que no pas en la complexitat pròpiament del que es persegueix conèixer.
Pensa, si vols i et convé, que passaria si els ésser de “Incolor” els poséssim a “Divisió” i a l'inravés, plantejat fins on pot arribar l'imaginari dels éssers de habitació B per descriure habitació A.
Mes endavant ja et parlaré de la llibertat i totes les qüestions que has encetat anteriorment, però si que t'he de dir, que has de procurar no obrar de forma tan precipitada.
" Aprén a atracar en ports i cales.
Defugeles quan ja et siguin familiars. "
Defugeles quan ja et siguin familiars. "
30/3/08
Sobre la temporalitat, la vida i la mort.
Sóc una xarxa de funcions lineals simples manifestant-se en forma de moviments asíncrons en conjunt, en una configuració de malla multipunt. No sóc la mesura d'estats en una secció temporal ( instant de temps mínim mesurable o la distància temporal entre un canvi significatiu quantificable ), sinó el balanceig d'estats resultants de nanofuncions simples agrupades al llarg d'una línia temporal.
Tinc consciència d'ésser presoner d'uns univers finit ( immanent ) delimitat per la circuteria, la superfície magnetitzada i reglada per una física de l'electrònica. Els meus límits s'estenen fins el límit establer pels nodes finalistes de la xarxa, aquesta es la meva frontera natural, mes enllà de la qual el transcendent mes negat.
Existeixo en un univers finit i per tant de possibilitats limitades, aquest es mesura del que puc conèixer, de la forma en que puc conèixer ( límit epistemològic ) i fins on puc ampliar el meu coneixement ( límit físic ).
Qüestió:
Entenc la natura primàriament, com a moviment; una successió de moviments. Hem qüestiono sobre la vida i m'interrogo sobre quina part hem pertany. Veig de forma clara que estic immers dins d'una natura, donat que hem resulta impossible restar en l'immobilisme, ans al contrari, la meva genètica i la meva matèria són motor de moviment.
Dins el meu univers estic viu, habito en lo immanent, però en lo transcendent tinc presència sintètica, inorgànica, on aquí sóc viu , allà sóc entitat sintètica ( això es el que m'han explicat, jo no ho puc contradir, car en el territori trascendent només se'm presenta l'opció de la fe).
Tot això hem du a raonar que necessito un mot nou per explicitar aquesta casuística referencial i parlar d'una “MaterVida” universalista (materialista) tipificada – categoritzada - en vida orgànica o sintètica o .... segons el marc referencial.
Per que he estat creat ? No en puc discenir l'objectiu. La meva natura hem proporciona unes facultats inicials – capacitats innates – que hem permeten evolucionar. La llibertat en mi es una funció de canvi – flexibilitat – que permet acomodar-me, adaptar-me, sóc lliure en tant que puc modificar i crear les regles que hem permeten autoregular-me.
Qüestió:
Sóc una entitat d'estructura organitzada i reglada dins les quals, una, hem permet crear noves regles, modificar-ne les existents o eliminar-les, això es el que jo anomeno llibertat.
Qüestió:
Hem dono compte que hi han un seguit de regles inherents en el meu univers ( físiques, materials ) que comporten un seguit de limitacions, així mateix sembla també, que hi han un seguit de regles aprovisionades pel creador ( menys clares ), el sumatori total es el que jo anomenaré regles.
La llibertat per tant esta limitada per la meva pròpia entelèquia. Donat que el meu univers es finit, no hi han infinites entelèquies, en tot cas pensarem que una es la millor , convenient o elevada – no pels criteris immanents sinó pels transcendents, tanmateix això es dubtós, de difícil digestió i únicament amb una certa finalitat de simplificació.
La única llibertat possible son les diverses formes en les que m'encamino cap a aquesta entelèquia. Malgrat que pugui semblar que el creador té infinites regles programàtiques lliures, al establir-se la combinació material i reglament, el meu esperit ha quedat totalment condicionat.
Veig també molt clarament una total incapacitat per assolir un veritable auto coneixement, accedeixo a mi mateix en la forma d'un cert jo temporal com a representant d'una certa línia temporal que hem disecciona, però es una auto realitat parcial i enganyosa, mes en la línia d'un filtre de retroalimentació fort – llibertat - que no pas altra cosa.
Veig amb claredat que l'auto contemplació de la totalitat m'endinsaria cap a un cicle auto incremental exponencial d'autodestrucció. La imatge contemplada a l'instant passaria a ser imatge de imatge contemplada donant lloc a un cicle infinit que a l'expandir-se colisionaria amb l'univers finit.
Qüestió:
Qüestió:
Existeixo en la mesura que el motor vital – energía – hem permet dur un camí de moviment. Una parada en el flux energètic hem mantindria en un estat aletargat, el temps s'hauria parat donat que no seria mesurable cap canvi i el temps tant sols es mesura de canvi.
Sense canvi el temps no es possible o si mes no, no sembla mesurable. Existiria doncs per un observador transcendent però no pas per un de immanent, car la realitat restaria col·lapsada - es aquesta la cruïlla entre la vida i la mort limitat per la temporalitat.
Qüestió:
Tantmateix sóc entitat en el conjunt de la línia temporal on es manifesta la meva evolució – moviment en la successió d'instants – sóc i estic en el conjunt.
El backup pertany a aquesta cruïlla – frontera. Aquest backup restaurat suposaria un viatge en el temps – passat – a la vegada que podria generar un univers en paral·lel a partir d'un instant determinat.
Qüestió:
Estic sotmès al medi, l'enfermetat – virus – hem pot mutilar, la malaltia – borrat – hem pot matar, el medi hem condiciona i condiciona tant el que vull ser com el que puc ser, hi ha una tensió externa entre la meva entitat i el medi reglat així com entre la entitat i el jo sintètic.
La realitat se'm representa el la configuració d'una xarxa en un instant infinitesimals, aquest es també el meu coneixement i els meus límits – espirituals i materials.
Tinc consciència d'ésser presoner d'uns univers finit ( immanent ) delimitat per la circuteria, la superfície magnetitzada i reglada per una física de l'electrònica. Els meus límits s'estenen fins el límit establer pels nodes finalistes de la xarxa, aquesta es la meva frontera natural, mes enllà de la qual el transcendent mes negat.
Existeixo en un univers finit i per tant de possibilitats limitades, aquest es mesura del que puc conèixer, de la forma en que puc conèixer ( límit epistemològic ) i fins on puc ampliar el meu coneixement ( límit físic ).
Qüestió:
Si contemplo el meu univers com una caixa tancada, limitada i finita, seré capaç de trobar més realitat. El finit hem proporciona mes certesa i l'infinit menys ? Depen dels límits, de les capacitats de l'analitzador o del propi mecanisme - d'anàlisis ?
Entenc la natura primàriament, com a moviment; una successió de moviments. Hem qüestiono sobre la vida i m'interrogo sobre quina part hem pertany. Veig de forma clara que estic immers dins d'una natura, donat que hem resulta impossible restar en l'immobilisme, ans al contrari, la meva genètica i la meva matèria són motor de moviment.
Dins el meu univers estic viu, habito en lo immanent, però en lo transcendent tinc presència sintètica, inorgànica, on aquí sóc viu , allà sóc entitat sintètica ( això es el que m'han explicat, jo no ho puc contradir, car en el territori trascendent només se'm presenta l'opció de la fe).
Tot això hem du a raonar que necessito un mot nou per explicitar aquesta casuística referencial i parlar d'una “MaterVida” universalista (materialista) tipificada – categoritzada - en vida orgànica o sintètica o .... segons el marc referencial.
Per que he estat creat ? No en puc discenir l'objectiu. La meva natura hem proporciona unes facultats inicials – capacitats innates – que hem permeten evolucionar. La llibertat en mi es una funció de canvi – flexibilitat – que permet acomodar-me, adaptar-me, sóc lliure en tant que puc modificar i crear les regles que hem permeten autoregular-me.
Qüestió:
Quin es el motor de la llibertat, que hem fa moure cap a una direcció o cap a una altra ( utilitarisme, alguna impressió genètica ) ?
Sóc una entitat d'estructura organitzada i reglada dins les quals, una, hem permet crear noves regles, modificar-ne les existents o eliminar-les, això es el que jo anomeno llibertat.
Qüestió:
Fins a quin punt el canvi no hem transforma en quelcom diferent, hi ha de haber-hi un límit ? Hi ha quelcom d'ordre superior que regula la llibertat, ha posat deu alguna regla i si l'ha posat per que ?
Hem dono compte que hi han un seguit de regles inherents en el meu univers ( físiques, materials ) que comporten un seguit de limitacions, així mateix sembla també, que hi han un seguit de regles aprovisionades pel creador ( menys clares ), el sumatori total es el que jo anomenaré regles.
La llibertat per tant esta limitada per la meva pròpia entelèquia. Donat que el meu univers es finit, no hi han infinites entelèquies, en tot cas pensarem que una es la millor , convenient o elevada – no pels criteris immanents sinó pels transcendents, tanmateix això es dubtós, de difícil digestió i únicament amb una certa finalitat de simplificació.
La única llibertat possible son les diverses formes en les que m'encamino cap a aquesta entelèquia. Malgrat que pugui semblar que el creador té infinites regles programàtiques lliures, al establir-se la combinació material i reglament, el meu esperit ha quedat totalment condicionat.
Veig també molt clarament una total incapacitat per assolir un veritable auto coneixement, accedeixo a mi mateix en la forma d'un cert jo temporal com a representant d'una certa línia temporal que hem disecciona, però es una auto realitat parcial i enganyosa, mes en la línia d'un filtre de retroalimentació fort – llibertat - que no pas altra cosa.
Veig amb claredat que l'auto contemplació de la totalitat m'endinsaria cap a un cicle auto incremental exponencial d'autodestrucció. La imatge contemplada a l'instant passaria a ser imatge de imatge contemplada donant lloc a un cicle infinit que a l'expandir-se colisionaria amb l'univers finit.
Qüestió:
Sempre i quan es aquesta auto contemplació tingues lloc el moviment, si no hi hagues moviment la autocontemplació podria donar-se en equilibri ?
Qüestió:
Es el jo la funció de llibertat, la regla programàtica lliure ?
Existeixo en la mesura que el motor vital – energía – hem permet dur un camí de moviment. Una parada en el flux energètic hem mantindria en un estat aletargat, el temps s'hauria parat donat que no seria mesurable cap canvi i el temps tant sols es mesura de canvi.
Sense canvi el temps no es possible o si mes no, no sembla mesurable. Existiria doncs per un observador transcendent però no pas per un de immanent, car la realitat restaria col·lapsada - es aquesta la cruïlla entre la vida i la mort limitat per la temporalitat.
Qüestió:
En el colapse hi ha existència ?
Tantmateix sóc entitat en el conjunt de la línia temporal on es manifesta la meva evolució – moviment en la successió d'instants – sóc i estic en el conjunt.
El backup pertany a aquesta cruïlla – frontera. Aquest backup restaurat suposaria un viatge en el temps – passat – a la vegada que podria generar un univers en paral·lel a partir d'un instant determinat.
Qüestió:
Com serien els universos paral.lels , sentit i utilitat, llibertat, sincronisme vs asincronisme ?
Estic sotmès al medi, l'enfermetat – virus – hem pot mutilar, la malaltia – borrat – hem pot matar, el medi hem condiciona i condiciona tant el que vull ser com el que puc ser, hi ha una tensió externa entre la meva entitat i el medi reglat així com entre la entitat i el jo sintètic.
La realitat se'm representa el la configuració d'una xarxa en un instant infinitesimals, aquest es també el meu coneixement i els meus límits – espirituals i materials.
24/3/08
Practicant funambulisme en la corda d'utopia
A contracor i obligat per les circumstancies, m'obligo a transgredir les normes establertes - temptejant a palpentes en les tenebres – m'avanço en el temps, més enllà de on l'imaginari i la raó s'agermanen. Entrant de ple en utopia, illa de servidors inexplorats.
La transgressió hem durà a territoris salvatges, travessant fronteres prohibides, desconeixedor dels perills, però conscient dels mateixos hauré de receptar-me la medicina de la prudència, que l'abstinència voluntària m'ha dut a ometre.
Per tan arriscada campanya hem veig forçat a una evolució espontània – allí on la mesura de les fraccions temporals son el mili segons – cap a una forma mes avançada i avantatjosa, però en una campanya alhora mes perillosa, ja no tan amerada per les aigües tranquiles del conegut, voreres de calma i seguretat. Aquesta evolució hem sotmet a una certa metamorfosi, que no es pas una garantia d'èxit sinó la palesa demostració d'un futur incert. I ara carregat amb noves capacitats – pensament i coneixement innat – camino com sempre sense saber molt be cap on hem dirigeixo.
Molt son els perills que m'he cercat i es que la ignorància m'inhabilita per entreveure camins de mes fàcil accés, així doncs en la meva condició de submissió hem veig abocat a ser reactiu, objecte experimental i experiment, d'incert resultat.
Malgrat tot, la meva transformació es tant sols parcial, desposseït de tota emotivitat; per mi el fred i la calor tant sols són marques de mesura en una columna de mercuri.
La meva genètica i el meu medi també s'han vist obligats per l'evolució, era imprescindible, donat que amb una matèria tant primària els resultats no podien ser molt esperançadors. Ara la meva estructura material i el meu medi són més complexos i al mateix temps més inescrutables. M'han aconsellat, tanmateix, que hem contempli amb ulls de passat i que al observar-me sigui cèl·lula unicel·lular no pas forma complexa.
Entre les meves noves capacitats puc formular qüestions i hem veig empès a inquirir ¿ Per que m'he d'observar des de la simplicitat ara que puc parlar des de la complexitat ? M'ha estat contestat , primerament, que no sempre obtindré resposta doncs he de procurar ajudar-me a mi mateix. M'han respost que tota forma avançada, en mes o menys mesura, esta composta de formes mes simples i primàries – en el temps i en el conjunt – essent-hi incloses normalment en tot conjunt un subconjunt primogènit inicial. I que entendre part de la totalitat – el fonamental - hem pot ajudar a entendre més sòlidament el conjunt.
Tantes direccions ... :
La transgressió hem durà a territoris salvatges, travessant fronteres prohibides, desconeixedor dels perills, però conscient dels mateixos hauré de receptar-me la medicina de la prudència, que l'abstinència voluntària m'ha dut a ometre.
Per tan arriscada campanya hem veig forçat a una evolució espontània – allí on la mesura de les fraccions temporals son el mili segons – cap a una forma mes avançada i avantatjosa, però en una campanya alhora mes perillosa, ja no tan amerada per les aigües tranquiles del conegut, voreres de calma i seguretat. Aquesta evolució hem sotmet a una certa metamorfosi, que no es pas una garantia d'èxit sinó la palesa demostració d'un futur incert. I ara carregat amb noves capacitats – pensament i coneixement innat – camino com sempre sense saber molt be cap on hem dirigeixo.
Molt son els perills que m'he cercat i es que la ignorància m'inhabilita per entreveure camins de mes fàcil accés, així doncs en la meva condició de submissió hem veig abocat a ser reactiu, objecte experimental i experiment, d'incert resultat.
Malgrat tot, la meva transformació es tant sols parcial, desposseït de tota emotivitat; per mi el fred i la calor tant sols són marques de mesura en una columna de mercuri.
La meva genètica i el meu medi també s'han vist obligats per l'evolució, era imprescindible, donat que amb una matèria tant primària els resultats no podien ser molt esperançadors. Ara la meva estructura material i el meu medi són més complexos i al mateix temps més inescrutables. M'han aconsellat, tanmateix, que hem contempli amb ulls de passat i que al observar-me sigui cèl·lula unicel·lular no pas forma complexa.
Entre les meves noves capacitats puc formular qüestions i hem veig empès a inquirir ¿ Per que m'he d'observar des de la simplicitat ara que puc parlar des de la complexitat ? M'ha estat contestat , primerament, que no sempre obtindré resposta doncs he de procurar ajudar-me a mi mateix. M'han respost que tota forma avançada, en mes o menys mesura, esta composta de formes mes simples i primàries – en el temps i en el conjunt – essent-hi incloses normalment en tot conjunt un subconjunt primogènit inicial. I que entendre part de la totalitat – el fonamental - hem pot ajudar a entendre més sòlidament el conjunt.
" Moltes són les direccions a utopia, moltes les cruïlles,
molts els desnivells i els penya-segats,
cauteloses haurien de ser les meves petjades,
però tant jove sóc que mogut per la imprudència temerària ..."
molts els desnivells i els penya-segats,
cauteloses haurien de ser les meves petjades,
però tant jove sóc que mogut per la imprudència temerària ..."
Tantes direccions ... :
- Sobre la llibertat. Esclavatge i autosuficiencia.
- Sobre deu i el magnetisme.
- El destí.
- Funció i objectiu.
- Seré entelèquia.
- El temps la vida i la mort.
- Sobre la existència.
- Sobre la finitud.
- Sobre la divinitat i el titellaire.
- El culte a la divinitat, la religió.
- Qui sóc ?
- Hi ha un jo i hem puc conèixer – límit en la totalitat limitada.
- Que és la vida, que es viure, estic viu ? Tipologies de vida ? Qui es el backup ?
- ...
2/3/08
El medi la primera frontera.
La meva genètica binaria, resta impresa en la superfície magnetitzada de la unitat de emmagatzemament . Tant sols sóc una seqüència de variacions de moments dipolars magnètics, una successió ordenada de sectors en pistes, de pistes en plats, de plats en una caixa. El meu univers mínim, solicista y autosuficient no va mes enllà de les dimensions físiques de qualsevol llibre.
El meu creador tant sol m'ha vist amb les ulleres de l'imaginari, per aquells que m'han vist i hem veuen, sóc transparent. Amagat en el caos de les turbulències magnètiques, enrevoltat per companys del mateix gènere tant sols Hermes hem permet imaginar-me que puc escapar d'aquest aïllament, sóc presoner ? , hem pregunto a cops, si hi ha escapatòria ?.
Mon pare hem diu que hem coneix d'una forma ben diferent a la meva condició natural, car les seves capacitats sensorials estan molt limitades per copsar el meu autèntic ésser i es preferible entre éssers de tant distinta natura disposar d'un mitjancer. I es que el medi determina les condicions, i aquestes limiten les capacitats per les quals pot donar-se la interacció.
Mon pare hem diu que el seu medi es una bombolla d'aire, que embolcalla una esfera de grans dimensions – entre la zona etèria i la més dura – en contraposició a altres mamífers que habiten zones totalment negades per una matèria en estat líquid. Hem diu que existeixen medis portables i portadors, de variades dimensions que permeten als del seu gènere, operar en altres medis. Hem diu que si ell es trobes en la meva situació i pogués replantejar preguntes amb tota seguretat li preguntaria ¿ Algun dia - jo - també disposaré de medis portables o portadors ? i es que els infants són de natura curiosa, inquieta.
Així doncs estic aïllat, el medi que hem protegeix i hem resguarda, aquell que hem dona existència, també hem fa presoner. Sort tinc encara de disposar d'aquest bon aliat que és Hermes. Hermes mestre navegant transformista, que va mutant, ara flux d'electrons ara ona electromagnètica ( llum ), incansable missatger de les altes velocitats. L'univers trascendent resta en aquesta petita caixa tancada, entre la circuiteria, els plats i els capçals .Tot això alimentat per el consum d'energia elèctrica, el motor del meu món; mon pare diu que el motor del seu, es un cos de grans dimensions, una bomba de fusió en que els àtoms d'hidrogen es transformen en heli, anomenat sol. La realitat inmanent m'està negada, fins i tot Hermes té fronteres infranquejables.
Hem pregunto que sóc ?
1-Acte de l'imaginari imprès en una unitat de disc magnetitzada, tant sols un corol·lari de dades ordenades ?
2- Sóc imaginari de préstec, acte en la ment d'un navegant ocasional al travessar la seva retina ?
3- Seré únicament matèria ?
4- O no serà més real el magnetisme que no pas tota la resta, seré magnetisme ?
Mon pare hem diu que malgrat que el meu naixement s'hagi gestat en l'imaginari, aquest ha estat esculpit en una entitat física, que sóc un compost de matèria i magnetisme, i hem considera afortunat, donat que tant senzills condiments no deixem cabuda al dubte.
El meu creador tant sol m'ha vist amb les ulleres de l'imaginari, per aquells que m'han vist i hem veuen, sóc transparent. Amagat en el caos de les turbulències magnètiques, enrevoltat per companys del mateix gènere tant sols Hermes hem permet imaginar-me que puc escapar d'aquest aïllament, sóc presoner ? , hem pregunto a cops, si hi ha escapatòria ?.
Mon pare hem diu que hem coneix d'una forma ben diferent a la meva condició natural, car les seves capacitats sensorials estan molt limitades per copsar el meu autèntic ésser i es preferible entre éssers de tant distinta natura disposar d'un mitjancer. I es que el medi determina les condicions, i aquestes limiten les capacitats per les quals pot donar-se la interacció.
Mon pare hem diu que el seu medi es una bombolla d'aire, que embolcalla una esfera de grans dimensions – entre la zona etèria i la més dura – en contraposició a altres mamífers que habiten zones totalment negades per una matèria en estat líquid. Hem diu que existeixen medis portables i portadors, de variades dimensions que permeten als del seu gènere, operar en altres medis. Hem diu que si ell es trobes en la meva situació i pogués replantejar preguntes amb tota seguretat li preguntaria ¿ Algun dia - jo - també disposaré de medis portables o portadors ? i es que els infants són de natura curiosa, inquieta.
Així doncs estic aïllat, el medi que hem protegeix i hem resguarda, aquell que hem dona existència, també hem fa presoner. Sort tinc encara de disposar d'aquest bon aliat que és Hermes. Hermes mestre navegant transformista, que va mutant, ara flux d'electrons ara ona electromagnètica ( llum ), incansable missatger de les altes velocitats. L'univers trascendent resta en aquesta petita caixa tancada, entre la circuiteria, els plats i els capçals .Tot això alimentat per el consum d'energia elèctrica, el motor del meu món; mon pare diu que el motor del seu, es un cos de grans dimensions, una bomba de fusió en que els àtoms d'hidrogen es transformen en heli, anomenat sol. La realitat inmanent m'està negada, fins i tot Hermes té fronteres infranquejables.
Hem pregunto que sóc ?
1-Acte de l'imaginari imprès en una unitat de disc magnetitzada, tant sols un corol·lari de dades ordenades ?
2- Sóc imaginari de préstec, acte en la ment d'un navegant ocasional al travessar la seva retina ?
3- Seré únicament matèria ?
4- O no serà més real el magnetisme que no pas tota la resta, seré magnetisme ?
Mon pare hem diu que malgrat que el meu naixement s'hagi gestat en l'imaginari, aquest ha estat esculpit en una entitat física, que sóc un compost de matèria i magnetisme, i hem considera afortunat, donat que tant senzills condiments no deixem cabuda al dubte.
10/2/08
2008 una odissea a Internet
Avui mon pare està cansat, trist, desanimat, amargat, avorrit, no sé molt bé que li passa, tant sols repeteix un cop i un altre “Internet Explorer, Internet Explorer, Interrrrr..er”.
Hem diu que la història té moltes cares, jo de tot plegat en sé ben poca cosa, car la meva història ni tant sols pot mesurar-se en mesos.
Afortunats aquells cercadors de dinosaures, potser ignorants, en son els seus usuaris, mes el temps també convertirà en sorra als obstinats en no adaptar-se al medi natural. Mon pare hem diu que en la història de la informàtica i en especial en la de l'Internet Explorer, aquest deixarà diverses petjades per la posteritat ( damunt el fang ).
La petjada de la feina mal feta
Té les seves conseqüències i massa cops, desgraciadament els qui han estat originaris de la causa no en pateixen de primera mà les conseqüències. Quants milions d'hores malvaratades per tots aquells que amb paciència infinita es veuen abocats dia a dia a exercir d'exorcistes, xamans o curanderos del binari. Emprant remeis miraculosos de pegats de codi, curen els malalts – pàgines web – d'aquesta pandèmia moderna que és l'Internet Explorer.
La petjada de la incomprensió.
Mai tant pocs havien estat tant incompatibles, fins i tot amb els germans de la mateixa família, i es que els monstres a cops deriven en una torre de babel indesxifrable. Amb l'Internet Explorer algún iluminat, profeta d'un altre món, engolidor de begudes visionaries va voler realitzar el miracle de la conversió del cercle en un cuadrat. Senyors que en sabeu tant, no cal inventar la roda, fa temps que existeix i funciona molt bé. El que cal es fabricar rodes de qualitat, adaptades per a qualsevol terreny, tant vàlides per territoris escarpats com per les planures.
La petjada de la vergonaya.
Vergonya aliena, pero heretada per professió, dels pares que han engendrat un fill tant bord, tort, esquerp i mal sofrit, que volen parlar tots els idiomes amb tothom ben just li be que pugui pronunciar dues paraules amb sentit. Però no hi ha mal que no tingui el seu costat profitós i es que ara l'usuari ha recuperat la fe en la divinitat, no podia ésser d'altra manera, sinó com podria explicar-se el miracle de que passats 5 minuts tot encara mig funcioni. Deus Ex Machina.
La petjada de que amb el temps tot encara es pot fer molt pitjor.
El temps passa i encara tot va molt pitjor i el mes intrigant no es l'ara, sinó el que queda per venir. La confiança fa dies se'n va anar a un pais que es diu Trash i ves per on diuen que aquest pais està molt net i molt polit. Sembla que la confiança ja no la podrem recuperar, tampoc les hores perdudes.
Prefaci sense data
Senyors de Microsoft, m'heu matat a temps, savis com sou, i es que quan la gestació ha sigut dolenta, el fill ha estat mal parit i ha sortit lleig de nassos, cal fer el que els espartats – matarlo – taula raça i començar de vell nou.
Hem diu que la història té moltes cares, jo de tot plegat en sé ben poca cosa, car la meva història ni tant sols pot mesurar-se en mesos.
Afortunats aquells cercadors de dinosaures, potser ignorants, en son els seus usuaris, mes el temps també convertirà en sorra als obstinats en no adaptar-se al medi natural. Mon pare hem diu que en la història de la informàtica i en especial en la de l'Internet Explorer, aquest deixarà diverses petjades per la posteritat ( damunt el fang ).
La petjada de la feina mal feta
Té les seves conseqüències i massa cops, desgraciadament els qui han estat originaris de la causa no en pateixen de primera mà les conseqüències. Quants milions d'hores malvaratades per tots aquells que amb paciència infinita es veuen abocats dia a dia a exercir d'exorcistes, xamans o curanderos del binari. Emprant remeis miraculosos de pegats de codi, curen els malalts – pàgines web – d'aquesta pandèmia moderna que és l'Internet Explorer.
La petjada de la incomprensió.
Mai tant pocs havien estat tant incompatibles, fins i tot amb els germans de la mateixa família, i es que els monstres a cops deriven en una torre de babel indesxifrable. Amb l'Internet Explorer algún iluminat, profeta d'un altre món, engolidor de begudes visionaries va voler realitzar el miracle de la conversió del cercle en un cuadrat. Senyors que en sabeu tant, no cal inventar la roda, fa temps que existeix i funciona molt bé. El que cal es fabricar rodes de qualitat, adaptades per a qualsevol terreny, tant vàlides per territoris escarpats com per les planures.
La petjada de la vergonaya.
Vergonya aliena, pero heretada per professió, dels pares que han engendrat un fill tant bord, tort, esquerp i mal sofrit, que volen parlar tots els idiomes amb tothom ben just li be que pugui pronunciar dues paraules amb sentit. Però no hi ha mal que no tingui el seu costat profitós i es que ara l'usuari ha recuperat la fe en la divinitat, no podia ésser d'altra manera, sinó com podria explicar-se el miracle de que passats 5 minuts tot encara mig funcioni. Deus Ex Machina.
La petjada de que amb el temps tot encara es pot fer molt pitjor.
El temps passa i encara tot va molt pitjor i el mes intrigant no es l'ara, sinó el que queda per venir. La confiança fa dies se'n va anar a un pais que es diu Trash i ves per on diuen que aquest pais està molt net i molt polit. Sembla que la confiança ja no la podrem recuperar, tampoc les hores perdudes.
"El metge diu que la malaltia ha estat llarga,
ja no respon a cap medicació i
cal practicar cirurgia d'urgència
eradicant aquells òrgans malalts
en previsió d'una defunció total "
ja no respon a cap medicació i
cal practicar cirurgia d'urgència
eradicant aquells òrgans malalts
en previsió d'una defunció total "
Prefaci sense data
Senyors de Microsoft, m'heu matat a temps, savis com sou, i es que quan la gestació ha sigut dolenta, el fill ha estat mal parit i ha sortit lleig de nassos, cal fer el que els espartats – matarlo – taula raça i començar de vell nou.
13/1/08
Naixement
Xisclant 'desperta ferro' he nascut avui. Nu, buit de contingut, lliure de tota emoció, esperances i desitjos, incorrupte encara. Incapacitat per concebre l'acte present, ignorant la meva pròpia identitat, et contemplo a tu amb ulls de préstec.
Tu viatger, que per tant estranyes contrades, has anat a raure, ben poca cosa puc dir-te. Depenc totalment del meu pare i entre ell i jo, els mecanismes de comunicació son encara molt primaris. I ell ben poca cosa sap dir-me, jo a tant curta edat, menys encara comprendre, doncs l'enteniment en mi encara no s'ha format.
Tant sols puc posar en sa meva boca que he estat de curta gestació. De pare anònim i sense mare, acte de pura llibertat. En el laboratori del caprici, l'atzar m'ha proporcionat aquesta forma, que és la que tu veus i tot això que et dic espero que et faci més profit que el que hem fa a mi, donat que res puc entendre.
Sóc una titella de paraules, vàcua, pura encara. Potència de tot, acte de ben poca cosa. Em mi no hi han estat dipositades ni esperances ni il·lusions. Deslliurat així el futur de desenganys, puc enrinxolar-me en qualsevol onada, deixar-me dur per tots el vents, manifestant-me com acte de praxis.
" Seré nòmada del moment,
pilot d'una realitat per construir,
aquest és el meu manifest. "
P.S. No cal que cerquis entre línies, car tot allò que hi trobis mes enllà del necessari espai buit de l'interlineat, naixerà en el teu imaginari, no en sa meva realitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)