“Dangerous days” era el malaurat títol inicial de Blade Runner, film fracassat en els inicis i pel·lícula de culte, que el temps n'ha restaurat la seva vàlua … com a tantes altres coses; i com a tantes altres coses que no han estat, ni seran restaurades, han estat engolides en el pou dels temps.
Dies de platja – dies perillosos – en que observo la incessant anada i vinguda de les onades, colpejant la sorra presonera d'una platja deserta. Les suaus fuetades d'una fresca alenada d'aire salabrós que acarona els cossos exposats al sols, tot esperant que n'arribi la vesprada.
Veig, sento i comprenc, ara sí, la futilesa del moment com un gra de sorra en la immensitat d'una platja inabastable per sa meva mirada. La necessitat de cada cúmul de grans que s'escolen per ses meves mans; la senzillesa del granet arraulit a la planta peus, que al caminar a bora mar, es engolit en la bromera; a voltes perdut, a voltes dissolt.
Caminar cap a la vida, és caminar cap a la mort, avançar cap a un destí que ja des de el primer dia es fixat. El remei de la gent vulgar es “no pensar-hi”. L'home inquiet però, intenta atresorar en el seu interior una raconera des de on mirar-la de fit a fit, car ella i ell són una i la mateixa cosa i res pot haver-hi de dolent en allò que es inevitable i només succeeix una sola vegada.
Quan això ja forma part de l'enteniment i es acceptat en suposa el primer acte de la suprema llibertat. Aquell que ens ha de permetre conviure amb l'altre, entendre'l, respectar-lo. On el perdó i la disculpa són paraula innecessària; car no hi ha res a perdonar, res a ésser recordat, l'ahir no pot ser moneda de canvi d'avui, no n'és condició, tant sols potser-ne resultat.
La plena vida, és vell miratge que ens condueix per un camí salvatge i ple de dificultats. En resulta inquietant, la necessitat d'afrontar la tempestat per poder assolir la plena calma. Com en la pujada trobem la pendent, en la guerra ens encega la brillantor de la pau i al cercar la mort descobrim la vida.
Com diu en Michel de Montaigne, “Filosofar es aprendre a morir”.
Perseguir la virtut forma part d'aquesta virtut cercada. M'aferraré amb força amb allò que ja platicaven els antics romans; allà on diuen “ha mort”, ells deien “ha viscut”.
Aprendre es viure sense servitud, deslliurar-se dels cadenats. Cal ensinistrar el pensament, deslliurar-se de l'excés de cartografia, de mapes i rutes traçades pel demà; la postura correcta es “actuar”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)