Això li va pregunta en Bill Cosbi l'any 1973 a en Groucho Marx ( minut 2:20 )
I heus aquí la resposta:
Groucho : He tingut seriosos dubtes sobre la vida abans de la mort.
Groucho : Jo crec en la mort durant la vida.
Groucho : Jo i tothom que està veient aquest programa.
Curiosament, he agafat els dos diccionaris de filosofía que tinc i he cercat les dues acepcions; mort i vida ( poques feines en un dissabte de pluja. Malauradament el satèl.lit americà ha tornat a fer un predicció encertada, ¿ quina part de responsabilitat li pertoca ? ).
En un dels dos diccionaris, el mot vida no té cap entrada i en l'altre el desenvolupament del mateix és, com a mínim, modest ( fenomen biològic versus concepte filosòfic entés com a la realitat radical a partir de la qual ha de iniciar-se la reflexió filosòfica ).
Relatiu a la mort ambdós diccionaris contenen abundants accepcions sobre el tema. La mort definida com a negació ( el final de la vida ), amb les diverses variants; biològic, ètic, religiós, bioètica. Mentre els existencialistes viuen la mort – Heidegger – com un procés des que naixem ( la angustia de la mort ), altres corrents en destaquen la imposibilitat de viure-la, “la mort no és un event de la vida, no es pot viure la mort”.
La conclusió – en aquest dissabte de pluja, gris, fred i solitari – és que al llarg de la història s'ha cremat molta tinta amb el tema de la mort – per altra banda inevitable, tanta inversió per tant pobres resultats ... – i la vida és l'eterna abandonada. ( "Vida" i "eterna" en una mateixa frase, paradoxa !!! ).
Reflexió del dia: ¿ No tenir on tonar, és com no tenir on anar ?
4/1/12
Caminant cap al "no sóc"
Personatge, persona que ocupa una certa situació important per jerarquia o per fama.
Ara farà ben be un any que les campanes dringaven, no era boda, ni bateig. Epicur diria “ara sóc”, ara “no sóc”, de res m'he de preocupar doncs. Extensa és la llista d'adjectius que l'empaitaven però mai cap l'arribà a atrapar. Tanmateix un el perseguia amb més intensitat que la resta “difícil”. Persona difícil, de difícil tracte, difícil d'entendre, difícil d'ubicar, però es que les persones interessants ho acostumen a ser-ho.
La seva natura polièdrica no era un camí a seguir, ni amb qui emmirallar-se, però a tots aquells que el conegueren, des de la distància o la proximitat no els deixa indiferents. Tenia per companya la solitud i alguna cerveseta de mes. Només estava compromès amb el seu estil de vida, amb ell mateix. Caminava com un fonambulista per la fina línia de l'ombra, d'aquell que tot estar dins la societat es capaç de quedar-ne al marge.
Potser si nosaltres haguéssim estat diferents, compromesos amb la pregunta i la reflexió, n'haguéssim extret alguna que d'altra ensenyança, d'aquell qui al meu entendre, vivia d'una forma extrema, per ell i en ell. És l'únic cínic autèntic que he conegut i segurament l'únic que coneixeré. Els cínics – a la antiga Grècia – vivien segons les lleis de la natura, amb austeritat, no demanant a cada dia mes que allò necessari per viure, una mica de pa, una mica d'aigua ( cervesa ).
Vivim en una època de sardines que es creien taurons, on la humanitat enfollida ha sembrat en la ment cases, xalets, cotxes luxosos, roba de marca, tecnologia de butxaca i tantes altres banalitats que no necessitem, cegats per la cobdícia amb ànimes embolcallades de bitllets d'euro imaginaris. Un altre món es possible, però això depèn de molts, tanmateix una altra vida es possible i això depèn d'un de sol.
Guardaré un darrer record de les festes d'aquell estiu del 2010. Vençut al mig del mercat, ja ben entrada la matinada, restava mes ajagut que no pas assegut en una cadira de les berbenes. Vàrem parlar poca estona, ¿ Que en penses de la joventut ? ¿ No creus que totes les generacions tenen quelcom que les iguala ? Una cosa ha canviat – deia - s'ha perdut el respecte.
Podem fugir cap endavant, sense destí, sense parades sense suport on descansar, podem convertir-nos en un refugi inexpugnable on el pres i carceller es confonen i desaparèixer en un mateix o podem parar i en un acte de coratge, preguntar-nos que volem en realitat i com ho volem, apropar-nos a la riba per que la força de la riuada no se'ns endugui i arriscar-nos a construir quelcom propi. Caminem cap al “no sóc” i el fracas no hi té cabuda, per que ja en l'intent resideix la victòria.
Ara farà ben be un any que les campanes dringaven, no era boda, ni bateig. Epicur diria “ara sóc”, ara “no sóc”, de res m'he de preocupar doncs. Extensa és la llista d'adjectius que l'empaitaven però mai cap l'arribà a atrapar. Tanmateix un el perseguia amb més intensitat que la resta “difícil”. Persona difícil, de difícil tracte, difícil d'entendre, difícil d'ubicar, però es que les persones interessants ho acostumen a ser-ho.
La seva natura polièdrica no era un camí a seguir, ni amb qui emmirallar-se, però a tots aquells que el conegueren, des de la distància o la proximitat no els deixa indiferents. Tenia per companya la solitud i alguna cerveseta de mes. Només estava compromès amb el seu estil de vida, amb ell mateix. Caminava com un fonambulista per la fina línia de l'ombra, d'aquell que tot estar dins la societat es capaç de quedar-ne al marge.
Potser si nosaltres haguéssim estat diferents, compromesos amb la pregunta i la reflexió, n'haguéssim extret alguna que d'altra ensenyança, d'aquell qui al meu entendre, vivia d'una forma extrema, per ell i en ell. És l'únic cínic autèntic que he conegut i segurament l'únic que coneixeré. Els cínics – a la antiga Grècia – vivien segons les lleis de la natura, amb austeritat, no demanant a cada dia mes que allò necessari per viure, una mica de pa, una mica d'aigua ( cervesa ).
Vivim en una època de sardines que es creien taurons, on la humanitat enfollida ha sembrat en la ment cases, xalets, cotxes luxosos, roba de marca, tecnologia de butxaca i tantes altres banalitats que no necessitem, cegats per la cobdícia amb ànimes embolcallades de bitllets d'euro imaginaris. Un altre món es possible, però això depèn de molts, tanmateix una altra vida es possible i això depèn d'un de sol.
Guardaré un darrer record de les festes d'aquell estiu del 2010. Vençut al mig del mercat, ja ben entrada la matinada, restava mes ajagut que no pas assegut en una cadira de les berbenes. Vàrem parlar poca estona, ¿ Que en penses de la joventut ? ¿ No creus que totes les generacions tenen quelcom que les iguala ? Una cosa ha canviat – deia - s'ha perdut el respecte.
Podem fugir cap endavant, sense destí, sense parades sense suport on descansar, podem convertir-nos en un refugi inexpugnable on el pres i carceller es confonen i desaparèixer en un mateix o podem parar i en un acte de coratge, preguntar-nos que volem en realitat i com ho volem, apropar-nos a la riba per que la força de la riuada no se'ns endugui i arriscar-nos a construir quelcom propi. Caminem cap al “no sóc” i el fracas no hi té cabuda, per que ja en l'intent resideix la victòria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)