Xisclant 'desperta ferro' he nascut avui. Nu, buit de contingut, lliure de tota emoció, esperances i desitjos, incorrupte encara. Incapacitat per concebre l'acte present, ignorant la meva pròpia identitat, et contemplo a tu amb ulls de préstec.
Tu viatger, que per tant estranyes contrades, has anat a raure, ben poca cosa puc dir-te. Depenc totalment del meu pare i entre ell i jo, els mecanismes de comunicació son encara molt primaris. I ell ben poca cosa sap dir-me, jo a tant curta edat, menys encara comprendre, doncs l'enteniment en mi encara no s'ha format.
Tant sols puc posar en sa meva boca que he estat de curta gestació. De pare anònim i sense mare, acte de pura llibertat. En el laboratori del caprici, l'atzar m'ha proporcionat aquesta forma, que és la que tu veus i tot això que et dic espero que et faci més profit que el que hem fa a mi, donat que res puc entendre.
Sóc una titella de paraules, vàcua, pura encara. Potència de tot, acte de ben poca cosa. Em mi no hi han estat dipositades ni esperances ni il·lusions. Deslliurat així el futur de desenganys, puc enrinxolar-me en qualsevol onada, deixar-me dur per tots el vents, manifestant-me com acte de praxis.
" Seré nòmada del moment,
pilot d'una realitat per construir,
aquest és el meu manifest. "
P.S. No cal que cerquis entre línies, car tot allò que hi trobis mes enllà del necessari espai buit de l'interlineat, naixerà en el teu imaginari, no en sa meva realitat.
1 comentari:
Mmmmm… Tots hi naixem, incorruptes i lliures de culpa. No et preocupis que els altres i el medi amb el temps t’hi faran sentir culpable, o protagonista, o víctima, o observador. Entre els estímuls o influències dels altres / de lo altre, i el que decideixis internament com a individu, poc a poc et sentiràs una cosa o l’altra. En aquests moments diríem que ets ‘observador’ només. De fet, (para)noic esperava una bona estocada de Decalferro arrel del seu darrer post (el de les jerretes enamorades). Però no, Decalferro encara prefereix mantenir-se d’observador passiu d’aquest boig Món i esperar un temps a ser quelcom menys neutre.
Els naixements en el Mon virtual i en el binari en general solen ser programats. Un pare, o uns, programen que neixi un ésser o un concepte cibernètic, ben planificat, sabent com el volen i que faci en la seva vida. Decalferro ho sap ben bé tot això. Molt sovint però els nounats surten ben deformes i molt allunyats de la idea inicial amb la qual es van preconcebre. Algun dia no molt llunyà als genetistes i als biotecnòlegs els ocorrerà el mateix: programaran un naixement d’un concepte alfa i els hi sortirà beta. I això si que serà perillós (potser tindrem un Mon de gremlins).
Però no. Aquest no es un naixement programat. Els naixements del Mon bloggià (o bloguià, o bloquià –de bloc, i no de blog–) no solen ser programats. Aquests conceptes neixen quasi per generació espontània, o després de molt poc temps de gestació mental. A saber que li va passar per les neurones (neurones sanes, ara ja mai banyades en sucs rars procedents de botelles seductores estratègicament col•locades rere una barra) al pare Decalferro. El fet es que la criatura veig que es aquí (no has fet bateig públic, però no esperava que en fessis).
I en no ser un naixement programat, dissenyat, esperat, doncs ha de ser necessariament buit, transparent, verge, incorrupte i lliure de culpa. Depenent de l’educació que es doni a la criatura, poc a poc es sentirà una cosa o l’altra. Com tots. De fet, (para)noic encara no sap que vol ser. I per ara només ha aconseguit articular dues paraules (barbie i hormones) amb els seus discursos corresponents. Poc o molt bagatge per una criatura, sempre depenent del que esperi ser.
Publica un comentari a l'entrada