Diumenge en el desert

Desolat, consternat, indignat, … totalment incapaç de conectar empàticament amb l'altre, m'ha provocat aquesta adjectivació i el que deixo en el tinter, per prudència de que els meus sentiments ara paraules, esqueixessin algun monitor de plasma.

Fet poc habitual en mi, seré extremadament radical en el relat i no m'estaré d'emprar termes grollers i barruers, però es que el fet – crec – be s'ho mereix. A cops uns es veu teletransportat per estranyes màquines del temps – en la cantonada mes inesperada – a temps de barbarie i irracionalitat.

Avui dirigint-me a esmorçar de bon matí, he coincidit amb una mena de especímen - ara mateix es el terme mes suau que sóc capaç de articular - que per la conversa de la qual m'ha fet particep involuntari, car compartiem el mateix espai públic com a vianant, el carrer – i per la qual he fàcilment deduït que es tractava d'un pare solter, que ha devallat del tren per acompanyar el seu fill – un infant de 6-7 anys – amb la seva mare.

L'home – si es que així el podem considerar, mes per condició de sexe i edat en el corresponent document identificatiu, que no pas per maneres i enteniment – cridava enfollit sense mes interlocutor que el seu fill, contra una persona – no present – qualificant-la de prostituta cap amunt. La causa ? Tot sembla causat per que el día del pare, la senyora en questió, ara separada – per fortuna seva – de tan singular personatge no li había correspos amb un regal en la seva persona, sino que en el fet de refer la seva vida amb un altre, aquest detall havía correspos a un segon individu.

Tot plegat seguit de les oportunes amenaces monetaries, “durant dos mesos no cobrarà”, com si la pensió alimenticia no fos també pel seu “estimat fill”. Un infant atemorit que pregunta a aquell que es suposa que fa les funcions de pare “si es culpa meva pare ?”.

No transcriuré res mes de tal improperi i es que en situacions així, només puc més que sentir vergonya d'espècie. Llàstima per l'infant, ara camp de batalla ocasional.

Hem negaré a mi mateix a dir res mes … hem supera …

Aneu alerta, la màquina del temps pots estar-vos esperant a qualsevol cantonada i lo mes fotut es que no es pot estar mai preparat per l'escenari on et pot teletransportar.

El batec del dissabte

De la pel.lícula "vida y color". Una inquietant retrospectiva de les miseries dels 70, de visita obligada per tots els viatgers. Allí comtemplareu les 3 miseries, la de la postguerra, la dels marginats, la dels malalts on el pon es el pasadís proper i a la vegada llunyà d'una esperança d'una nova vida. Per que tot canvia, ja ho diu el poeta.

Otros días vendrán, será entendido
el silencio de plantas y planetas
y cuántas cosas puras pasarán!
Tendrán olor a luna los violines!

El pan será tal vez como tú eres:
tendrá tu voz, tu condición de trigo,
y hablarán otras cosas con tu voz:
los caballos perdidos del Otoño.

Aunque no sea como está dispuesto
el amor llenará grandes barricas
como la antigua miel de los pastores,

y tú en el polvo de mi corazón
(en donde habrán inmensos almacenes)
irás y volverás entre sandías.

Pablo Neruda, 1959, Cien sonetos de amor

No us deixarà indiferents, però no oblideu es una pel.lícula dura, com a conseqüència de lo narrat, la vida.

Los pop tops