Jo la miro, ella no contesta

Algú diu, “aquestes vacances he desconnectat”, per un moment me l'he imaginat a la UCI, endollat a un respirador, alimentat per un goteo, sondat, comatós i mig electrocutat per un electrocardiograma connectat a la maquinaria del neolliberalisme. Life unplugged or plug ?

Les darreres dues setmanes, en el hades de les xarxes - facebook - ha començat compulsivament a bullir de hastags, m'inquieta. Per tú, anàrquica funció de hash, aquest retall de poema del trastornat Allen Ginsberg, “Udol”.

"He vist les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria,
histèrics famolencs morts de gana arrossegant-se
pels carrers, negres en sortir el sol a la recerca d'una dosi furiosa,
caps d'àngel cremant per l'antiga connexió celestial
amb l'estrellada dinamo de la maquinària de la nit,
que pobres i esparracats i amb ulls cavernosos i drogats
van passar la nit fumant en la foscor
sobrenatural dels apartaments d'aigua freda
flotant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz"

Poso la rentadora, programa 3, no arranca. El temps s'atura, “les vides possibles de mr Nobody”. Pertanyo a la subespècie “insensat”, he llegit el manual de la rentadora. Pel que es veu, segons m'explicaren les expertes anys enrere, cap dona ha obert mai el manual d'una rentadora i menys llegir-lo, això no du enlloc. Martell, tornavís, apagar i tornar a engegar, pàgines groges, 112, tranquil·litat. Passa 1 segon. Jo la miro, ella no contesta.

Va per tu trasto ( aquests de ben segur van veure la pel.licula d'en Jean-Luc ) :

Diumenge d'avorriment i horticultura

Aquest diumenge de cebes, tomateres i horticultura diversa be es mereix una cançó.

"Per dur una vida feliç es essencial una certa capacitat de tolerància de l'avorriment. La vida dels grans homes ha estat emocionant durant uns pocs minuts transcendentals. Una generació que no suporti l'avorriment serà una generació d'homes d'escassa vàlua"

"La capacitat de suportar una vida mes o menys monòtona hauria de adquir-se en la infància."

"Una vegada vaig veure un infant de dos anys, criat a Londres, sortir per primera vegada a passejar en un camp verd. Era l'hivern, i tot es trobava mullat i embarrancat. Als ulls de un adult no hi havia res d'agradable, però a l'infant li va provocar un estrany èxtasis; s'agenollà en la terra banyada i apoyà la cara en l'herba, deixant escapar crits semi-articulats de plaer. L'alegria que experimentava era primitiva, simple i enorme."

"The Conquest of Happiness" - Bertran Russel ( la conquesta de felicitat )
Url d'interés 

"L'avorriment, amb els seus costats bons i dolents, ve dels fons de la historia. Però en el buit postmodern, les relacions líquides i la societat de l'espectacle s'han convertit en una epidèmia: evitant l'avorriment quasi tots caiem en ell."

"Sobre estimulats i potser massa mimats per la tecnologia, tinc por que el futur s'assembli bastant al que es mostra en la pel.lícula Wall-e, on els ésser humans, s'han tornat tots obesos i malsans, passant dia i nit encadenats a una computadora que els satisfà a temps complert i no els permet conèixer l'experiència vital."

"Estem en una època de vacances en que ningú vol avorrirse. Addictes a l'adrenalina sofreixen llavors síndromes de abstinència i s'inventen remeis contra l'avorriment. "

 Jorge Fernández Diaz

La recepta d'avui és: per l'avorriment, la excitació, per la excitació avorriment, pel dia la nit, per la nit el dia, un infant, com una planta jove, es desenvolupa millor quan se la deixa créixer sense pertorbacions en la mateixa terra.

Una vida feliç ha de ésser, en gran mesura, una vida tranquil.la, dons només en un ambient tranquil pot viure l'autèntica alegria.

¿ Cree usted en la vida después de la muerte ?

Això li va pregunta en Bill Cosbi l'any 1973 a en Groucho Marx ( minut 2:20 )



I heus aquí la resposta:
Groucho : He tingut seriosos dubtes sobre la vida abans de la mort.
Groucho : Jo crec en la mort durant la vida.
Groucho : Jo i tothom que està veient aquest programa.

Curiosament, he agafat els dos diccionaris de filosofía que tinc i he cercat les dues acepcions; mort i vida ( poques feines en un dissabte de pluja. Malauradament el satèl.lit americà ha tornat a fer un predicció encertada, ¿ quina part de responsabilitat li pertoca ? ).

En un dels dos diccionaris, el mot vida no té cap entrada i en l'altre el desenvolupament del mateix és, com a mínim, modest ( fenomen biològic versus concepte filosòfic entés com a la realitat radical a partir de la qual ha de iniciar-se la reflexió filosòfica ).

Relatiu a la mort ambdós diccionaris contenen abundants accepcions sobre el tema. La mort definida com a negació ( el final de la vida ), amb les diverses variants; biològic, ètic, religiós, bioètica. Mentre els existencialistes viuen la mort – Heidegger – com un procés des que naixem ( la angustia de la mort ), altres corrents en destaquen la imposibilitat de viure-la, “la mort no és un event de la vida, no es pot viure la mort”.

La conclusió – en aquest dissabte de pluja, gris, fred i solitari – és que al llarg de la història s'ha cremat molta tinta amb el tema de la mort – per altra banda inevitable, tanta inversió per tant pobres resultats ... – i la vida és l'eterna abandonada. ( "Vida" i "eterna" en una mateixa frase, paradoxa !!! ).



Reflexió del dia: ¿ No tenir on tonar, és com no tenir on anar ?

Caminant cap al "no sóc"

Personatge, persona que ocupa una certa situació important per jerarquia o per fama.

Ara farà ben be un any que les campanes dringaven, no era boda, ni bateig. Epicur diria “ara sóc”, ara “no sóc”, de res m'he de preocupar doncs. Extensa és la llista d'adjectius que l'empaitaven però mai cap l'arribà a atrapar. Tanmateix un el perseguia amb més intensitat que la resta “difícil”. Persona difícil, de difícil tracte, difícil d'entendre, difícil d'ubicar, però es que les persones interessants ho acostumen a ser-ho.

La seva natura polièdrica no era un camí a seguir, ni amb qui emmirallar-se, però a tots aquells que el conegueren, des de la distància o la proximitat no els deixa indiferents. Tenia per companya la solitud i alguna cerveseta de mes. Només estava compromès amb el seu estil de vida, amb ell mateix. Caminava com un fonambulista per la fina línia de l'ombra, d'aquell que tot estar dins la societat es capaç de quedar-ne al marge.

Potser si nosaltres haguéssim estat diferents, compromesos amb la pregunta i la reflexió, n'haguéssim extret alguna que d'altra ensenyança, d'aquell qui al meu entendre, vivia d'una forma extrema, per ell i en ell. És l'únic cínic autèntic que he conegut i segurament l'únic que coneixeré. Els cínics – a la antiga Grècia – vivien segons les lleis de la natura, amb austeritat, no demanant a cada dia mes que allò necessari per viure, una mica de pa, una mica d'aigua ( cervesa ).

Vivim en una època de sardines que es creien taurons, on la humanitat enfollida ha sembrat en la ment cases, xalets, cotxes luxosos, roba de marca, tecnologia de butxaca i tantes altres banalitats que no necessitem, cegats per la cobdícia amb ànimes embolcallades de bitllets d'euro imaginaris. Un altre món es possible, però això depèn de molts, tanmateix una altra vida es possible i això depèn d'un de sol.

Guardaré un darrer record de les festes d'aquell estiu del 2010. Vençut al mig del mercat, ja ben entrada la matinada, restava mes ajagut que no pas assegut en una cadira de les berbenes. Vàrem parlar poca estona, ¿ Que en penses de la joventut ? ¿ No creus que totes les generacions tenen quelcom que les iguala ? Una cosa ha canviat – deia - s'ha perdut el respecte.

Podem fugir cap endavant, sense destí, sense parades sense suport on descansar, podem convertir-nos en un refugi inexpugnable on el pres i carceller es confonen i desaparèixer en un mateix o podem parar i en un acte de coratge, preguntar-nos que volem en realitat i com ho volem, apropar-nos a la riba per que la força de la riuada no se'ns endugui i arriscar-nos a construir quelcom propi. Caminem cap al “no sóc” i el fracas no hi té cabuda, per que ja en l'intent resideix la victòria.

De quan el poble era present i ses festes de vacances

Passades ja ses festes, es necessari purgar l'esperit i condicionar el cos amb l'oportuna reflexió. Per això, sigueu avui convidats a la taula d'en “Salvador Paniker” - filòsof i pensador - que reflexiona breument sobre el cap d'any de 1995. Fem ses seves paraules nostres i assolirem així una mes propera consciència sobre l'autèntic significat de la festa. Avui potser seré més extens, però crec que la lectura ve s'ho val i el tema es prou important.

“Las gentes, las fiestas. Hubo un tiempo en que las ceremonias del Año Nuevo tenían significación sagrada, eran la reiteración simbólica de la cosmogonía, el recuerdo del primer día en que el mundo fue creado. Hoy, ya se sabe, las solemnidades están huecas, las costumbres son amnésicas. Esta noche pasada, las gentes parecían muy excitadas celebrando el cambio de una hoja de calendario. Curiosamente, significativamente, son los jóvenes quienes más parecen seguir necesitando la celebración de las fiesta recurrentes, esa mezcla de religión y ritmo, de retorno al origen y anestesia. Por que el concepto de fiesta es religioso, arcaico, cósmico y agrícola.”

“Nota: Sostenía Sigmund Freud que la fiesta arranca del sacrificio original, anterior a la agricultura y al fuego, y que no tuvo en un principio la significación de la ofrenda a una divinidad enojada. El sacrificio fue perpetuado de forma simbólica con la muerte del animal totémico, que se consumía totalmente crudo. El psicoanálisis ha relevado que el animal totétimico es una sustitución del padre. En consecuencia, la fiesta es alegría y duelo, el rito perpetuado del sacrificio original, que es el asesinato originaril, que es el asesinato del padre.”

“Perfectamente. Nadie sigue ya a Sigmund Freud en esta remota especulación suya. Hoy pensamos – es decir, lo pienso yo – que la fiesta es tranquilizante en la medida en que se reinstaura el tiempo cíclico del mito. La fiesta es ambivalente en tanto que autoriza a realizar lo prohibido, satisface la tendencia a mantenerse dentro y fuera de la norma. La fiesta es antigua como la conciencia humana. La fiesta es catarsis, exorcismo que nos libera de la maldición de ser, epifanía de lo asombroso, una orgía secretamente ligada a la tragedia.”

“No hubo manifestación literaria de la tragedia en la Edad Media cristiana, pero hubo un acting out expresado colectivamente en las fiestas de los locos y otras irregularidades. La fiesta de los locos consistía en que los clérigos y los burgueses, obispos y plebeyes, cubrían sus rostros con máscaras, recitaban refranes licensiosos, cantaban, bailaban, fornicaban, tergiversaban el orden cósmico, no dejaban dormir a sus vecinos. Esto ocurría especialmente el día primero de cada año, y la costumbre duró hasta bien entrado el siglo XVI, cuando el nacimiento del primer capitalismo industrial sofocó los alborozos del homos festivus.”

“Lo dicho: la fiesta, el culto a Dionisio, es un exorcismo, la liberación del fardo de la identidad – de ahí el simbolismo de las máscaras-, la ruptura transitoria del orden. A señalar que el referente del orden es siempre el Uno, y que la fiesta es la irrupción de la pluralidad. La fiesta es una respiración, un margen para el caos.”

“En fin. La fiesta es tiempo sagrado, un asunto muy antiguo, y resulta bastante deprimente el espectáculo de todas esas gentes que desconocen el origen de sus pulsiones y se apuntan a lo que les hechen.”

Només afegiré, a tall de complement a aquestes darreres paraules d'en Salvador, que molt hem sembla que l'interès material ha passat al davant del lúdic festiu. I aquest – l'econòmic –,malgrat que podia venir tant per la dreta com per l'esquerra, li ha passat ben be pel damunt. La festa es “nostra”, ens pertany per que en formem part, mireu en el vostre interior i inspeccioneu els vostres sentiments. En el meu dues paraules sobresurten sobre la resta, decepció, però sobretot VERGONYA.

La millor recompensa pels homes es una certa bogeria ( o la tertúlia inacabada d'un sopar d'estiu )

Extracte de l'elogi de la estupidesa de Erasme de Rotterdam

Ja ho diu Plató que el desvarii dels amants era el més desitjat de tots. ( El Fedre )

“En efecto, quien ama apasionadamente ya no vive en sí, sino en el objeto de su amor, y cuanto más se aleja de sí mismo y se acerca a ese objeto, tanto mas va creciendo su gozo. Y cuando el espíritu trama separarse del cuerpo y no hace un uso correcto de sus órganos, a eso, con toda razón y sin lugar a dudas, se le podría llamar desvario....”

“Por otra parte cuanto más perfecto es el amor, mayor y más feliz es el desvarío. Por tanto ¿Cómo podrá ser esa vida en el cielo a la que las almas pías aspiran con tanto entusiamo ?”

“De esta forma cuando el hombre ya esté totalmente fuera de sí, y sea feliz por el simple motivo de estar fuera de sí, experimentará algo inefable procedente del supremo bien que atrae hacia sí otras cosas” (Nota: relatiu a com serà la vida no terrenal ).

“Tan superior es lo espiritual a lo corporal y lo invisible a lo visible”.

“Quienes tienen la suerte de sentir esto – y son muy pocos los que la tienen – experimentan algo parecido a la locura; dicen cosas poco coherentes y sin seguir las convenciones humanas, sino que producen sonidos sin sentido y entonces, de repente, cambian por completo la expresión de la cara. Unas veces están alegres, otras por los suelos, ora lloran, ora ríen, ora suspiran; en resumen, lo cierto es que estan completamente fuera de sí. .... Tan solo saben que han sido felicísimos durante semenjante delirio. Y por tanto lamentan haber recobrado el seso y no hay nada que deseen más que desvariar eternamente con esta clase de locura. Y ésta es solo una pequeña degustación de la dicha que les espera”.

Dues pinzellades

El primer sentit de la bogeria seria la pèrdua de la raó, la escissió / alienació d'un mateix, des d'aquest punt de vista, el boig no es amo de si mateix.

Però entendre – significat – de bogeria com a malaltia no és pas la única possible. Hi ha per exemple la bona bogeria d'origen diví - les muses – entesa com a exaltació i font de inspiració per a l'artista. Aquesta forma de bogeria es la base de la creació artística, la poesia o l'impuls amorós i la tendència cap a lo bell.

Sense la bogeria entesa com a simplicitat i amor a la vida no seria possible pensar de forma sana - diu Erasme – qui no sap agafar-se les coses amb una mica de bogeria, diu, no sap viure. D'aquesta manera ell entén la bogeria com un bon sentit comú.

Per acabar Erasme diu:
“Veo que estáis esperando una conclusión. Pues estáis tontos de remate si creéis que aún recuerdo lo que he dicho .... Así que, !que os vaya bien ! !Aplaudid, vivid y bebed distinguidos discípulos de la estupidez!”

Dangerorus days ( dies de platja. )

“Dangerous days” era el malaurat títol inicial de Blade Runner, film fracassat en els inicis i pel·lícula de culte, que el temps n'ha restaurat la seva vàlua … com a tantes altres coses; i com a tantes altres coses que no han estat, ni seran restaurades, han estat engolides en el pou dels temps.

Dies de platja – dies perillosos – en que observo la incessant anada i vinguda de les onades, colpejant la sorra presonera d'una platja deserta. Les suaus fuetades d'una fresca alenada d'aire salabrós que acarona els cossos exposats al sols, tot esperant que n'arribi la vesprada.

Veig, sento i comprenc, ara sí, la futilesa del moment com un gra de sorra en la immensitat d'una platja inabastable per sa meva mirada. La necessitat de cada cúmul de grans que s'escolen per ses meves mans; la senzillesa del granet arraulit a la planta peus, que al caminar a bora mar, es engolit en la bromera; a voltes perdut, a voltes dissolt.

Caminar cap a la vida, és caminar cap a la mort, avançar cap a un destí que ja des de el primer dia es fixat. El remei de la gent vulgar es “no pensar-hi”. L'home inquiet però, intenta atresorar en el seu interior una raconera des de on mirar-la de fit a fit, car ella i ell són una i la mateixa cosa i res pot haver-hi de dolent en allò que es inevitable i només succeeix una sola vegada.

Quan això ja forma part de l'enteniment i es acceptat en suposa el primer acte de la suprema llibertat. Aquell que ens ha de permetre conviure amb l'altre, entendre'l, respectar-lo. On el perdó i la disculpa són paraula innecessària; car no hi ha res a perdonar, res a ésser recordat, l'ahir no pot ser moneda de canvi d'avui, no n'és condició, tant sols potser-ne resultat.

La plena vida, és vell miratge que ens condueix per un camí salvatge i ple de dificultats. En resulta inquietant, la necessitat d'afrontar la tempestat per poder assolir la plena calma. Com en la pujada trobem la pendent, en la guerra ens encega la brillantor de la pau i al cercar la mort descobrim la vida.

Com diu en Michel de Montaigne, “Filosofar es aprendre a morir”.

Perseguir la virtut forma part d'aquesta virtut cercada. M'aferraré amb força amb allò que ja platicaven els antics romans; allà on diuen “ha mort”, ells deien “ha viscut”.

Aprendre es viure sense servitud, deslliurar-se dels cadenats. Cal ensinistrar el pensament, deslliurar-se de l'excés de cartografia, de mapes i rutes traçades pel demà; la postura correcta es “actuar”.