¿ Es millor sofrir un mal que ser-ne causa ?

En Sócrates ens deia que "es millor sofrir un mal que ser-ne causa".

Aquests dies, m'ha tornat a l'esment aquest passatge. El mal al que Sócrates fa referència es aquell el qual un subjecte exerceix sobre un altre i en el seu exercici es corromp a si mateix (el subjecte ). El subjecte corromput pateix un mal superior a l'exercit i per això es millor sofrir un mal que ser-ne causa.

En les misèries dels nostres dies, els subjectes sobrevivim tocats pel deu de l'egocentrisme, mutilada la nostra capacitat de reconèixer en l'altre un igual, exercim la autocorrupció, cegats en l'exercici de raons en correspondència als interessos particulars. En el salvatge camp de batalla de l'exercici de la lluita d'interessos, no hi ha presoners, només raó desbocada, víctimes i mutilats.

A cops el mal s'ha enllaçat amb la necessitat, un "mal necessari". No seria, però mes necessari ni sofrir ni ser-ne causa, alliberar-se de tot mal. Això ara m'evoca el passatge de Hamlet (estoic):

¡Ser o no ser, aquesta es la qüestió !
Que es mes noble optar en l'ànima entre sofrir l'impiu infortuni del porfit rigor, o rebel·lar-se contra un mar de desgracies i al afrontar-les vèncer-les.

Morir, dormir, mai mes despertar, poder dir tot s'ha acabat; en un somni enterrar per sempre tots els dolors del cor, els mil esqueixos heretats de la carn. Qui no voldria morir així! Ai! Allí hi ha quelcom que atura el millor.

Quan del mon no percebrem cap remor, ¡quins somnis vindran en el son de la mor! Es això, es el que fa l'infortuni planta de llarga vida. ¿ Qui voldria sofrir en el temps l'implacable fuetejada de la injusticia, del sobervi desdeny, les amargures de l'amor despreciat, les demores de la llei, la insolència i la hostilitat que els mesquins juren al mèrit pacífic, podent de tant mal, deslliurar-se ell mateix, aixecant una punta d'acer ?

¿Qui voldria seguir carregant en la cansada vida el seu flagel abrumador ? ... Però hi ha por ¡Allà a l'altre costat de la tomba! La mort aquell país que encara s'ha de descobrir país de frontera de la que ningú mai ha tornat, pertorba la voluntat, i a tots ens fa suportar els mals coneguts, més que anar a cercar els que ignorem.

Així ¡o consciencia! De nosaltres tots ens fas un covards, i la ardent resolució original decau al pàl·lid mirar del pensament. Així també enèrgiques empreses, de transcendència immensa, a aquesta mirada varen torçar el rumb i sense acció moriren

El destí es glaçat, gel que la primavera fon, aigua evaporada en el no res de la física quàntica que tot ho iguala. La entelèquia es la impertorbabilitat del filòsof exceptic, que en res es manifesta, en res s'afecta, presoner dels barrots de la “no acció”, viu per que li ha estat negat el poder de escollir.

I tanmateix crec que es millor sofrir un mal que ser-ne causa.