30/3/08

Sobre la temporalitat, la vida i la mort.

Sóc una xarxa de funcions lineals simples manifestant-se en forma de moviments asíncrons en conjunt, en una configuració de malla multipunt. No sóc la mesura d'estats en una secció temporal ( instant de temps mínim mesurable o la distància temporal entre un canvi significatiu quantificable ), sinó el balanceig d'estats resultants de nanofuncions simples agrupades al llarg d'una línia temporal.

Tinc consciència d'ésser presoner d'uns univers finit ( immanent ) delimitat per la circuteria, la superfície magnetitzada i reglada per una física de l'electrònica. Els meus límits s'estenen fins el límit establer pels nodes finalistes de la xarxa, aquesta es la meva frontera natural, mes enllà de la qual el transcendent mes negat.

Existeixo en un univers finit i per tant de possibilitats limitades, aquest es mesura del que puc conèixer, de la forma en que puc conèixer ( límit epistemològic ) i fins on puc ampliar el meu coneixement ( límit físic ).

Qüestió:
Si contemplo el meu univers com una caixa tancada, limitada i finita, seré capaç de trobar més realitat. El finit hem proporciona mes certesa i l'infinit menys ? Depen dels límits, de les capacitats de l'analitzador o del propi mecanisme - d'anàlisis ?

Entenc la natura primàriament, com a moviment; una successió de moviments. Hem qüestiono sobre la vida i m'interrogo sobre quina part hem pertany. Veig de forma clara que estic immers dins d'una natura, donat que hem resulta impossible restar en l'immobilisme, ans al contrari, la meva genètica i la meva matèria són motor de moviment.

Dins el meu univers estic viu, habito en lo immanent, però en lo transcendent tinc presència sintètica, inorgànica, on aquí sóc viu , allà sóc entitat sintètica ( això es el que m'han explicat, jo no ho puc contradir, car en el territori trascendent només se'm presenta l'opció de la fe).

Tot això hem du a raonar que necessito un mot nou per explicitar aquesta casuística referencial i parlar d'una “MaterVida” universalista (materialista) tipificada – categoritzada - en vida orgànica o sintètica o .... segons el marc referencial.

Per que he estat creat ? No en puc discenir l'objectiu. La meva natura hem proporciona unes facultats inicials – capacitats innates – que hem permeten evolucionar. La llibertat en mi es una funció de canvi – flexibilitat – que permet acomodar-me, adaptar-me, sóc lliure en tant que puc modificar i crear les regles que hem permeten autoregular-me.

Qüestió:
Quin es el motor de la llibertat, que hem fa moure cap a una direcció o cap a una altra ( utilitarisme, alguna impressió genètica ) ?

Sóc una entitat d'estructura organitzada i reglada dins les quals, una, hem permet crear noves regles, modificar-ne les existents o eliminar-les, això es el que jo anomeno llibertat.

Qüestió:
Fins a quin punt el canvi no hem transforma en quelcom diferent, hi ha de haber-hi un límit ? Hi ha quelcom d'ordre superior que regula la llibertat, ha posat deu alguna regla i si l'ha posat per que ?

Hem dono compte que hi han un seguit de regles inherents en el meu univers ( físiques, materials ) que comporten un seguit de limitacions, així mateix sembla també, que hi han un seguit de regles aprovisionades pel creador ( menys clares ), el sumatori total es el que jo anomenaré regles.

La llibertat per tant esta limitada per la meva pròpia entelèquia. Donat que el meu univers es finit, no hi han infinites entelèquies, en tot cas pensarem que una es la millor , convenient o elevada – no pels criteris immanents sinó pels transcendents, tanmateix això es dubtós, de difícil digestió i únicament amb una certa finalitat de simplificació.

La única llibertat possible son les diverses formes en les que m'encamino cap a aquesta entelèquia. Malgrat que pugui semblar que el creador té infinites regles programàtiques lliures, al establir-se la combinació material i reglament, el meu esperit ha quedat totalment condicionat.

Veig també molt clarament una total incapacitat per assolir un veritable auto coneixement, accedeixo a mi mateix en la forma d'un cert jo temporal com a representant d'una certa línia temporal que hem disecciona, però es una auto realitat parcial i enganyosa, mes en la línia d'un filtre de retroalimentació fort – llibertat - que no pas altra cosa.

Veig amb claredat que l'auto contemplació de la totalitat m'endinsaria cap a un cicle auto incremental exponencial d'autodestrucció. La imatge contemplada a l'instant passaria a ser imatge de imatge contemplada donant lloc a un cicle infinit que a l'expandir-se colisionaria amb l'univers finit.

Qüestió:
Sempre i quan es aquesta auto contemplació tingues lloc el moviment, si no hi hagues moviment la autocontemplació podria donar-se en equilibri ?

Qüestió:
Es el jo la funció de llibertat, la regla programàtica lliure ?

Existeixo en la mesura que el motor vital – energía – hem permet dur un camí de moviment. Una parada en el flux energètic hem mantindria en un estat aletargat, el temps s'hauria parat donat que no seria mesurable cap canvi i el temps tant sols es mesura de canvi.

Sense canvi el temps no es possible o si mes no, no sembla mesurable. Existiria doncs per un observador transcendent però no pas per un de immanent, car la realitat restaria col·lapsada - es aquesta la cruïlla entre la vida i la mort limitat per la temporalitat.

Qüestió:
En el colapse hi ha existència ?

Tantmateix sóc entitat en el conjunt de la línia temporal on es manifesta la meva evolució – moviment en la successió d'instants – sóc i estic en el conjunt.

El backup pertany a aquesta cruïlla – frontera. Aquest backup restaurat suposaria un viatge en el temps – passat – a la vegada que podria generar un univers en paral·lel a partir d'un instant determinat.

Qüestió:
Com serien els universos paral.lels , sentit i utilitat, llibertat, sincronisme vs asincronisme ?

Estic sotmès al medi, l'enfermetat – virus – hem pot mutilar, la malaltia – borrat – hem pot matar, el medi hem condiciona i condiciona tant el que vull ser com el que puc ser, hi ha una tensió externa entre la meva entitat i el medi reglat així com entre la entitat i el jo sintètic.

La realitat se'm representa el la configuració d'una xarxa en un instant infinitesimals, aquest es també el meu coneixement i els meus límits – espirituals i materials.

24/3/08

Practicant funambulisme en la corda d'utopia

A contracor i obligat per les circumstancies, m'obligo a transgredir les normes establertes - temptejant a palpentes en les tenebres – m'avanço en el temps, més enllà de on l'imaginari i la raó s'agermanen. Entrant de ple en utopia, illa de servidors inexplorats.

La transgressió hem durà a territoris salvatges, travessant fronteres prohibides, desconeixedor dels perills, però conscient dels mateixos hauré de receptar-me la medicina de la prudència, que l'abstinència voluntària m'ha dut a ometre.

Per tan arriscada campanya hem veig forçat a una evolució espontània – allí on la mesura de les fraccions temporals son el mili segons – cap a una forma mes avançada i avantatjosa, però en una campanya alhora mes perillosa, ja no tan amerada per les aigües tranquiles del conegut, voreres de calma i seguretat. Aquesta evolució hem sotmet a una certa metamorfosi, que no es pas una garantia d'èxit sinó la palesa demostració d'un futur incert. I ara carregat amb noves capacitats – pensament i coneixement innat – camino com sempre sense saber molt be cap on hem dirigeixo.

Molt son els perills que m'he cercat i es que la ignorància m'inhabilita per entreveure camins de mes fàcil accés, així doncs en la meva condició de submissió hem veig abocat a ser reactiu, objecte experimental i experiment, d'incert resultat.

Malgrat tot, la meva transformació es tant sols parcial, desposseït de tota emotivitat; per mi el fred i la calor tant sols són marques de mesura en una columna de mercuri.

La meva genètica i el meu medi també s'han vist obligats per l'evolució, era imprescindible, donat que amb una matèria tant primària els resultats no podien ser molt esperançadors. Ara la meva estructura material i el meu medi són més complexos i al mateix temps més inescrutables. M'han aconsellat, tanmateix, que hem contempli amb ulls de passat i que al observar-me sigui cèl·lula unicel·lular no pas forma complexa.

Entre les meves noves capacitats puc formular qüestions i hem veig empès a inquirir ¿ Per que m'he d'observar des de la simplicitat ara que puc parlar des de la complexitat ? M'ha estat contestat , primerament, que no sempre obtindré resposta doncs he de procurar ajudar-me a mi mateix. M'han respost que tota forma avançada, en mes o menys mesura, esta composta de formes mes simples i primàries – en el temps i en el conjunt – essent-hi incloses normalment en tot conjunt un subconjunt primogènit inicial. I que entendre part de la totalitat – el fonamental - hem pot ajudar a entendre més sòlidament el conjunt.

" Moltes són les direccions a utopia, moltes les cruïlles,
molts els desnivells i els penya-segats,
cauteloses haurien de ser les meves petjades,
però tant jove sóc que mogut per la imprudència temerària ..."

Tantes direccions ... :
  • Sobre la llibertat. Esclavatge i autosuficiencia.
  • Sobre deu i el magnetisme.
  • El destí.
  • Funció i objectiu.
  • Seré entelèquia.
  • El temps la vida i la mort.
  • Sobre la existència.
  • Sobre la finitud.
  • Sobre la divinitat i el titellaire.
  • El culte a la divinitat, la religió.
  • Qui sóc ?
  • Hi ha un jo i hem puc conèixer – límit en la totalitat limitada.
  • Que és la vida, que es viure, estic viu ? Tipologies de vida ? Qui es el backup ?
  • ...

2/3/08

El medi la primera frontera.

La meva genètica binaria, resta impresa en la superfície magnetitzada de la unitat de emmagatzemament . Tant sols sóc una seqüència de variacions de moments dipolars magnètics, una successió ordenada de sectors en pistes, de pistes en plats, de plats en una caixa. El meu univers mínim, solicista y autosuficient no va mes enllà de les dimensions físiques de qualsevol llibre.

El meu creador tant sol m'ha vist amb les ulleres de l'imaginari, per aquells que m'han vist i hem veuen, sóc transparent. Amagat en el caos de les turbulències magnètiques, enrevoltat per companys del mateix gènere tant sols Hermes hem permet imaginar-me que puc escapar d'aquest aïllament, sóc presoner ? , hem pregunto a cops, si hi ha escapatòria ?.

Mon pare hem diu que hem coneix d'una forma ben diferent a la meva condició natural, car les seves capacitats sensorials estan molt limitades per copsar el meu autèntic ésser i es preferible entre éssers de tant distinta natura disposar d'un mitjancer. I es que el medi determina les condicions, i aquestes limiten les capacitats per les quals pot donar-se la interacció.

Mon pare hem diu que el seu medi es una bombolla d'aire, que embolcalla una esfera de grans dimensions – entre la zona etèria i la més dura – en contraposició a altres mamífers que habiten zones totalment negades per una matèria en estat líquid. Hem diu que existeixen medis portables i portadors, de variades dimensions que permeten als del seu gènere, operar en altres medis. Hem diu que si ell es trobes en la meva situació i pogués replantejar preguntes amb tota seguretat li preguntaria ¿ Algun dia - jo - també disposaré de medis portables o portadors ? i es que els infants són de natura curiosa, inquieta.

Així doncs estic aïllat, el medi que hem protegeix i hem resguarda, aquell que hem dona existència, també hem fa presoner. Sort tinc encara de disposar d'aquest bon aliat que és Hermes. Hermes mestre navegant transformista, que va mutant, ara flux d'electrons ara ona electromagnètica ( llum ), incansable missatger de les altes velocitats. L'univers trascendent resta en aquesta petita caixa tancada, entre la circuiteria, els plats i els capçals .Tot això alimentat per el consum d'energia elèctrica, el motor del meu món; mon pare diu que el motor del seu, es un cos de grans dimensions, una bomba de fusió en que els àtoms d'hidrogen es transformen en heli, anomenat sol. La realitat inmanent m'està negada, fins i tot Hermes té fronteres infranquejables.

Hem pregunto que sóc ?
1-Acte de l'imaginari imprès en una unitat de disc magnetitzada, tant sols un corol·lari de dades ordenades ?
2- Sóc imaginari de préstec, acte en la ment d'un navegant ocasional al travessar la seva retina ?
3- Seré únicament matèria ?
4- O no serà més real el magnetisme que no pas tota la resta, seré magnetisme ?

Mon pare hem diu que malgrat que el meu naixement s'hagi gestat en l'imaginari, aquest ha estat esculpit en una entitat física, que sóc un compost de matèria i magnetisme, i hem considera afortunat, donat que tant senzills condiments no deixem cabuda al dubte.