Passades ja ses festes, es necessari purgar l'esperit i condicionar el cos amb l'oportuna reflexió. Per això, sigueu avui convidats a la taula d'en “Salvador Paniker” - filòsof i pensador - que reflexiona breument sobre el cap d'any de 1995. Fem ses seves paraules nostres i assolirem així una mes propera consciència sobre l'autèntic significat de la festa. Avui potser seré més extens, però crec que la lectura ve s'ho val i el tema es prou important.
“Las gentes, las fiestas. Hubo un tiempo en que las ceremonias del Año Nuevo tenían significación sagrada, eran la reiteración simbólica de la cosmogonía, el recuerdo del primer día en que el mundo fue creado. Hoy, ya se sabe, las solemnidades están huecas, las costumbres son amnésicas. Esta noche pasada, las gentes parecían muy excitadas celebrando el cambio de una hoja de calendario. Curiosamente, significativamente, son los jóvenes quienes más parecen seguir necesitando la celebración de las fiesta recurrentes, esa mezcla de religión y ritmo, de retorno al origen y anestesia. Por que el concepto de fiesta es religioso, arcaico, cósmico y agrícola.”
“Nota: Sostenía Sigmund Freud que la fiesta arranca del sacrificio original, anterior a la agricultura y al fuego, y que no tuvo en un principio la significación de la ofrenda a una divinidad enojada. El sacrificio fue perpetuado de forma simbólica con la muerte del animal totémico, que se consumía totalmente crudo. El psicoanálisis ha relevado que el animal totétimico es una sustitución del padre. En consecuencia, la fiesta es alegría y duelo, el rito perpetuado del sacrificio original, que es el asesinato originaril, que es el asesinato del padre.”
“Perfectamente. Nadie sigue ya a Sigmund Freud en esta remota especulación suya. Hoy pensamos – es decir, lo pienso yo – que la fiesta es tranquilizante en la medida en que se reinstaura el tiempo cíclico del mito. La fiesta es ambivalente en tanto que autoriza a realizar lo prohibido, satisface la tendencia a mantenerse dentro y fuera de la norma. La fiesta es antigua como la conciencia humana. La fiesta es catarsis, exorcismo que nos libera de la maldición de ser, epifanía de lo asombroso, una orgía secretamente ligada a la tragedia.”
“No hubo manifestación literaria de la tragedia en la Edad Media cristiana, pero hubo un acting out expresado colectivamente en las fiestas de los locos y otras irregularidades. La fiesta de los locos consistía en que los clérigos y los burgueses, obispos y plebeyes, cubrían sus rostros con máscaras, recitaban refranes licensiosos, cantaban, bailaban, fornicaban, tergiversaban el orden cósmico, no dejaban dormir a sus vecinos. Esto ocurría especialmente el día primero de cada año, y la costumbre duró hasta bien entrado el siglo XVI, cuando el nacimiento del primer capitalismo industrial sofocó los alborozos del homos festivus.”
“Lo dicho: la fiesta, el culto a Dionisio, es un exorcismo, la liberación del fardo de la identidad – de ahí el simbolismo de las máscaras-, la ruptura transitoria del orden. A señalar que el referente del orden es siempre el Uno, y que la fiesta es la irrupción de la pluralidad. La fiesta es una respiración, un margen para el caos.”
“En fin. La fiesta es tiempo sagrado, un asunto muy antiguo, y resulta bastante deprimente el espectáculo de todas esas gentes que desconocen el origen de sus pulsiones y se apuntan a lo que les hechen.”
Només afegiré, a tall de complement a aquestes darreres paraules d'en Salvador, que molt hem sembla que l'interès material ha passat al davant del lúdic festiu. I aquest – l'econòmic –,malgrat que podia venir tant per la dreta com per l'esquerra, li ha passat ben be pel damunt. La festa es “nostra”, ens pertany per que en formem part, mireu en el vostre interior i inspeccioneu els vostres sentiments. En el meu dues paraules sobresurten sobre la resta, decepció, però sobretot VERGONYA.
11/8/10
La millor recompensa pels homes es una certa bogeria ( o la tertúlia inacabada d'un sopar d'estiu )
Extracte de l'elogi de la estupidesa de Erasme de Rotterdam
Ja ho diu Plató que el desvarii dels amants era el més desitjat de tots. ( El Fedre )
“En efecto, quien ama apasionadamente ya no vive en sí, sino en el objeto de su amor, y cuanto más se aleja de sí mismo y se acerca a ese objeto, tanto mas va creciendo su gozo. Y cuando el espíritu trama separarse del cuerpo y no hace un uso correcto de sus órganos, a eso, con toda razón y sin lugar a dudas, se le podría llamar desvario....”
“Por otra parte cuanto más perfecto es el amor, mayor y más feliz es el desvarío. Por tanto ¿Cómo podrá ser esa vida en el cielo a la que las almas pías aspiran con tanto entusiamo ?”
“De esta forma cuando el hombre ya esté totalmente fuera de sí, y sea feliz por el simple motivo de estar fuera de sí, experimentará algo inefable procedente del supremo bien que atrae hacia sí otras cosas” (Nota: relatiu a com serà la vida no terrenal ).
“Tan superior es lo espiritual a lo corporal y lo invisible a lo visible”.
“Quienes tienen la suerte de sentir esto – y son muy pocos los que la tienen – experimentan algo parecido a la locura; dicen cosas poco coherentes y sin seguir las convenciones humanas, sino que producen sonidos sin sentido y entonces, de repente, cambian por completo la expresión de la cara. Unas veces están alegres, otras por los suelos, ora lloran, ora ríen, ora suspiran; en resumen, lo cierto es que estan completamente fuera de sí. .... Tan solo saben que han sido felicísimos durante semenjante delirio. Y por tanto lamentan haber recobrado el seso y no hay nada que deseen más que desvariar eternamente con esta clase de locura. Y ésta es solo una pequeña degustación de la dicha que les espera”.
Dues pinzellades
El primer sentit de la bogeria seria la pèrdua de la raó, la escissió / alienació d'un mateix, des d'aquest punt de vista, el boig no es amo de si mateix.
Però entendre – significat – de bogeria com a malaltia no és pas la única possible. Hi ha per exemple la bona bogeria d'origen diví - les muses – entesa com a exaltació i font de inspiració per a l'artista. Aquesta forma de bogeria es la base de la creació artística, la poesia o l'impuls amorós i la tendència cap a lo bell.
Sense la bogeria entesa com a simplicitat i amor a la vida no seria possible pensar de forma sana - diu Erasme – qui no sap agafar-se les coses amb una mica de bogeria, diu, no sap viure. D'aquesta manera ell entén la bogeria com un bon sentit comú.
Per acabar Erasme diu:
“Veo que estáis esperando una conclusión. Pues estáis tontos de remate si creéis que aún recuerdo lo que he dicho .... Así que, !que os vaya bien ! !Aplaudid, vivid y bebed distinguidos discípulos de la estupidez!”
Ja ho diu Plató que el desvarii dels amants era el més desitjat de tots. ( El Fedre )
“En efecto, quien ama apasionadamente ya no vive en sí, sino en el objeto de su amor, y cuanto más se aleja de sí mismo y se acerca a ese objeto, tanto mas va creciendo su gozo. Y cuando el espíritu trama separarse del cuerpo y no hace un uso correcto de sus órganos, a eso, con toda razón y sin lugar a dudas, se le podría llamar desvario....”
“Por otra parte cuanto más perfecto es el amor, mayor y más feliz es el desvarío. Por tanto ¿Cómo podrá ser esa vida en el cielo a la que las almas pías aspiran con tanto entusiamo ?”
“De esta forma cuando el hombre ya esté totalmente fuera de sí, y sea feliz por el simple motivo de estar fuera de sí, experimentará algo inefable procedente del supremo bien que atrae hacia sí otras cosas” (Nota: relatiu a com serà la vida no terrenal ).
“Tan superior es lo espiritual a lo corporal y lo invisible a lo visible”.
“Quienes tienen la suerte de sentir esto – y son muy pocos los que la tienen – experimentan algo parecido a la locura; dicen cosas poco coherentes y sin seguir las convenciones humanas, sino que producen sonidos sin sentido y entonces, de repente, cambian por completo la expresión de la cara. Unas veces están alegres, otras por los suelos, ora lloran, ora ríen, ora suspiran; en resumen, lo cierto es que estan completamente fuera de sí. .... Tan solo saben que han sido felicísimos durante semenjante delirio. Y por tanto lamentan haber recobrado el seso y no hay nada que deseen más que desvariar eternamente con esta clase de locura. Y ésta es solo una pequeña degustación de la dicha que les espera”.
Dues pinzellades
El primer sentit de la bogeria seria la pèrdua de la raó, la escissió / alienació d'un mateix, des d'aquest punt de vista, el boig no es amo de si mateix.
Però entendre – significat – de bogeria com a malaltia no és pas la única possible. Hi ha per exemple la bona bogeria d'origen diví - les muses – entesa com a exaltació i font de inspiració per a l'artista. Aquesta forma de bogeria es la base de la creació artística, la poesia o l'impuls amorós i la tendència cap a lo bell.
Sense la bogeria entesa com a simplicitat i amor a la vida no seria possible pensar de forma sana - diu Erasme – qui no sap agafar-se les coses amb una mica de bogeria, diu, no sap viure. D'aquesta manera ell entén la bogeria com un bon sentit comú.
Per acabar Erasme diu:
“Veo que estáis esperando una conclusión. Pues estáis tontos de remate si creéis que aún recuerdo lo que he dicho .... Así que, !que os vaya bien ! !Aplaudid, vivid y bebed distinguidos discípulos de la estupidez!”
11/7/10
Dangerorus days ( dies de platja. )
“Dangerous days” era el malaurat títol inicial de Blade Runner, film fracassat en els inicis i pel·lícula de culte, que el temps n'ha restaurat la seva vàlua … com a tantes altres coses; i com a tantes altres coses que no han estat, ni seran restaurades, han estat engolides en el pou dels temps.
Dies de platja – dies perillosos – en que observo la incessant anada i vinguda de les onades, colpejant la sorra presonera d'una platja deserta. Les suaus fuetades d'una fresca alenada d'aire salabrós que acarona els cossos exposats al sols, tot esperant que n'arribi la vesprada.
Veig, sento i comprenc, ara sí, la futilesa del moment com un gra de sorra en la immensitat d'una platja inabastable per sa meva mirada. La necessitat de cada cúmul de grans que s'escolen per ses meves mans; la senzillesa del granet arraulit a la planta peus, que al caminar a bora mar, es engolit en la bromera; a voltes perdut, a voltes dissolt.
Caminar cap a la vida, és caminar cap a la mort, avançar cap a un destí que ja des de el primer dia es fixat. El remei de la gent vulgar es “no pensar-hi”. L'home inquiet però, intenta atresorar en el seu interior una raconera des de on mirar-la de fit a fit, car ella i ell són una i la mateixa cosa i res pot haver-hi de dolent en allò que es inevitable i només succeeix una sola vegada.
Quan això ja forma part de l'enteniment i es acceptat en suposa el primer acte de la suprema llibertat. Aquell que ens ha de permetre conviure amb l'altre, entendre'l, respectar-lo. On el perdó i la disculpa són paraula innecessària; car no hi ha res a perdonar, res a ésser recordat, l'ahir no pot ser moneda de canvi d'avui, no n'és condició, tant sols potser-ne resultat.
La plena vida, és vell miratge que ens condueix per un camí salvatge i ple de dificultats. En resulta inquietant, la necessitat d'afrontar la tempestat per poder assolir la plena calma. Com en la pujada trobem la pendent, en la guerra ens encega la brillantor de la pau i al cercar la mort descobrim la vida.
Com diu en Michel de Montaigne, “Filosofar es aprendre a morir”.
Perseguir la virtut forma part d'aquesta virtut cercada. M'aferraré amb força amb allò que ja platicaven els antics romans; allà on diuen “ha mort”, ells deien “ha viscut”.
Aprendre es viure sense servitud, deslliurar-se dels cadenats. Cal ensinistrar el pensament, deslliurar-se de l'excés de cartografia, de mapes i rutes traçades pel demà; la postura correcta es “actuar”.
Dies de platja – dies perillosos – en que observo la incessant anada i vinguda de les onades, colpejant la sorra presonera d'una platja deserta. Les suaus fuetades d'una fresca alenada d'aire salabrós que acarona els cossos exposats al sols, tot esperant que n'arribi la vesprada.
Veig, sento i comprenc, ara sí, la futilesa del moment com un gra de sorra en la immensitat d'una platja inabastable per sa meva mirada. La necessitat de cada cúmul de grans que s'escolen per ses meves mans; la senzillesa del granet arraulit a la planta peus, que al caminar a bora mar, es engolit en la bromera; a voltes perdut, a voltes dissolt.
Caminar cap a la vida, és caminar cap a la mort, avançar cap a un destí que ja des de el primer dia es fixat. El remei de la gent vulgar es “no pensar-hi”. L'home inquiet però, intenta atresorar en el seu interior una raconera des de on mirar-la de fit a fit, car ella i ell són una i la mateixa cosa i res pot haver-hi de dolent en allò que es inevitable i només succeeix una sola vegada.
Quan això ja forma part de l'enteniment i es acceptat en suposa el primer acte de la suprema llibertat. Aquell que ens ha de permetre conviure amb l'altre, entendre'l, respectar-lo. On el perdó i la disculpa són paraula innecessària; car no hi ha res a perdonar, res a ésser recordat, l'ahir no pot ser moneda de canvi d'avui, no n'és condició, tant sols potser-ne resultat.
La plena vida, és vell miratge que ens condueix per un camí salvatge i ple de dificultats. En resulta inquietant, la necessitat d'afrontar la tempestat per poder assolir la plena calma. Com en la pujada trobem la pendent, en la guerra ens encega la brillantor de la pau i al cercar la mort descobrim la vida.
Com diu en Michel de Montaigne, “Filosofar es aprendre a morir”.
Perseguir la virtut forma part d'aquesta virtut cercada. M'aferraré amb força amb allò que ja platicaven els antics romans; allà on diuen “ha mort”, ells deien “ha viscut”.
Aprendre es viure sense servitud, deslliurar-se dels cadenats. Cal ensinistrar el pensament, deslliurar-se de l'excés de cartografia, de mapes i rutes traçades pel demà; la postura correcta es “actuar”.
4/4/10
Diumenge de lectura reposada i terra banyada
Sobre la probable improbabilitat.
Lo improbable es el límit de lo probable, entes com a que aquest primer està contigut en el segon, es a dir, i posaré un exemple. La improbabilitat de treure 6 cops seguits el mateix nombre al tirar els daus, forma part de la prohabilitat de tirar els daus. La improbabilitat es el límit de lo probable i alhora en forma part.
Sobre els robots
"En el mismo tiempo realizan un cáculo infinitesimal, calculan logaritmos a una velocidad superior a la que nosotros necesitamos para leer el resultado, y un problema que antes hubiese exigido la vida de un matemático lo resuelven en poca horas y en forma mucho más segura; la máquina no puede olvidar nada por que comprende todas las informaciones necesarias mucho mejor que un cerebro humano y en ella no cabe margen de error. Pero sobre todo la máquina no tiene experiencias, no tiene miedo ni esperanzas, que solo sirven para estorbar, no tiene deseos en cuanto al resultado, sino que trabaja según la pura lógica de la probabilidad, por eso sostengo yo que el robot comprende mejor que el hombre, sabe mejor lo que sucederá en el futuro que nosotros, por que lo calcula, no especula ni sueña, sino que es gobernada por sus propios resultados y no puede equivocarse; el robot no necesita intuiciones ... "
"Los primitivos trataban de anular la muerte reproduciendo el cuerpo humano ( esculturas ); nosotros en cambio, lo hacemos sustituyendo al hombre. Técnica en lugar de mística."
Homo Faber - Max Frisch ( 1965 )
Reflexions varies:
Primer que tot recordar que etimològicament robot significa esclau, el primer que empra tal terminología es Isaac Asimov i ara no record exactament d'on prové la paraula ( hem sona que es polaca, però no n'estic segur ).
Segonament, cal anar amb molta cura quin significat li donem al mot "comprendre", es a dir té realment significat un càlcul quan no el podem relacionar amb la realitat, d'entrada semblaría que no. I en tot cas, tota calculadora, que operi de forma mecànicament, té el resultat predeterminat abans de començar i el que esta predeterminat no sembla que precisi de comprensió, sinó d'operació, de mecànica, d'engranatge que es quelcom distint.
En tercer lloc, podríem pensar en la lògica, en el llenguatge lògic. Aquí li podriem otorgar primerament el nivell de "saber operar", però, ¿ pot comprendre la màquina el que nosaltres no podem comprendre?, es a dir, nosaltres entenem la operació suma, per que la abstracció la traslladem a la realitat. Però hi hauria comprensió en la mecànica de la suma pròpiament ? jo diría que no. En tot cas si que hi ha intel.ligència, entesa en el sentit etimològic estricte, es a dir, "escollir be". La màquina és intel.ligent per que escolleix bé, però no compren res.
Un example el trobaríem en google, que tot ho sap i res enten.
Referent a la eternitat, que es el problema clàssic de la mort, dubt molt que la tècnica pugui desplaçar el mite, en tot cas la tècnica desplaça un cert espai conceptual de la humanitat, diguem-ne que crea o participa en una certa cosmovisió. La tècnica ha destruït el mite, si efectivament. Però no crec que hagi ocupat el seu lloc en lo referent al problema de la eternitat, simplement aquest ara, es un problema que esta al descobert en el món contemporani i on abans hi havia "la pau que donava el mite", ara hi ha la "duresa d'una realitat indigesta".
Lo improbable es el límit de lo probable, entes com a que aquest primer està contigut en el segon, es a dir, i posaré un exemple. La improbabilitat de treure 6 cops seguits el mateix nombre al tirar els daus, forma part de la prohabilitat de tirar els daus. La improbabilitat es el límit de lo probable i alhora en forma part.
Sobre els robots
"En el mismo tiempo realizan un cáculo infinitesimal, calculan logaritmos a una velocidad superior a la que nosotros necesitamos para leer el resultado, y un problema que antes hubiese exigido la vida de un matemático lo resuelven en poca horas y en forma mucho más segura; la máquina no puede olvidar nada por que comprende todas las informaciones necesarias mucho mejor que un cerebro humano y en ella no cabe margen de error. Pero sobre todo la máquina no tiene experiencias, no tiene miedo ni esperanzas, que solo sirven para estorbar, no tiene deseos en cuanto al resultado, sino que trabaja según la pura lógica de la probabilidad, por eso sostengo yo que el robot comprende mejor que el hombre, sabe mejor lo que sucederá en el futuro que nosotros, por que lo calcula, no especula ni sueña, sino que es gobernada por sus propios resultados y no puede equivocarse; el robot no necesita intuiciones ... "
"Los primitivos trataban de anular la muerte reproduciendo el cuerpo humano ( esculturas ); nosotros en cambio, lo hacemos sustituyendo al hombre. Técnica en lugar de mística."
Homo Faber - Max Frisch ( 1965 )
Reflexions varies:
Primer que tot recordar que etimològicament robot significa esclau, el primer que empra tal terminología es Isaac Asimov i ara no record exactament d'on prové la paraula ( hem sona que es polaca, però no n'estic segur ).
Segonament, cal anar amb molta cura quin significat li donem al mot "comprendre", es a dir té realment significat un càlcul quan no el podem relacionar amb la realitat, d'entrada semblaría que no. I en tot cas, tota calculadora, que operi de forma mecànicament, té el resultat predeterminat abans de començar i el que esta predeterminat no sembla que precisi de comprensió, sinó d'operació, de mecànica, d'engranatge que es quelcom distint.
En tercer lloc, podríem pensar en la lògica, en el llenguatge lògic. Aquí li podriem otorgar primerament el nivell de "saber operar", però, ¿ pot comprendre la màquina el que nosaltres no podem comprendre?, es a dir, nosaltres entenem la operació suma, per que la abstracció la traslladem a la realitat. Però hi hauria comprensió en la mecànica de la suma pròpiament ? jo diría que no. En tot cas si que hi ha intel.ligència, entesa en el sentit etimològic estricte, es a dir, "escollir be". La màquina és intel.ligent per que escolleix bé, però no compren res.
Un example el trobaríem en google, que tot ho sap i res enten.
Referent a la eternitat, que es el problema clàssic de la mort, dubt molt que la tècnica pugui desplaçar el mite, en tot cas la tècnica desplaça un cert espai conceptual de la humanitat, diguem-ne que crea o participa en una certa cosmovisió. La tècnica ha destruït el mite, si efectivament. Però no crec que hagi ocupat el seu lloc en lo referent al problema de la eternitat, simplement aquest ara, es un problema que esta al descobert en el món contemporani i on abans hi havia "la pau que donava el mite", ara hi ha la "duresa d'una realitat indigesta".
21/3/10
Diumenge en el desert
Desolat, consternat, indignat, … totalment incapaç de conectar empàticament amb l'altre, m'ha provocat aquesta adjectivació i el que deixo en el tinter, per prudència de que els meus sentiments ara paraules, esqueixessin algun monitor de plasma.
Fet poc habitual en mi, seré extremadament radical en el relat i no m'estaré d'emprar termes grollers i barruers, però es que el fet – crec – be s'ho mereix. A cops uns es veu teletransportat per estranyes màquines del temps – en la cantonada mes inesperada – a temps de barbarie i irracionalitat.
Avui dirigint-me a esmorçar de bon matí, he coincidit amb una mena de especímen - ara mateix es el terme mes suau que sóc capaç de articular - que per la conversa de la qual m'ha fet particep involuntari, car compartiem el mateix espai públic com a vianant, el carrer – i per la qual he fàcilment deduït que es tractava d'un pare solter, que ha devallat del tren per acompanyar el seu fill – un infant de 6-7 anys – amb la seva mare.
L'home – si es que així el podem considerar, mes per condició de sexe i edat en el corresponent document identificatiu, que no pas per maneres i enteniment – cridava enfollit sense mes interlocutor que el seu fill, contra una persona – no present – qualificant-la de prostituta cap amunt. La causa ? Tot sembla causat per que el día del pare, la senyora en questió, ara separada – per fortuna seva – de tan singular personatge no li había correspos amb un regal en la seva persona, sino que en el fet de refer la seva vida amb un altre, aquest detall havía correspos a un segon individu.
Tot plegat seguit de les oportunes amenaces monetaries, “durant dos mesos no cobrarà”, com si la pensió alimenticia no fos també pel seu “estimat fill”. Un infant atemorit que pregunta a aquell que es suposa que fa les funcions de pare “si es culpa meva pare ?”.
No transcriuré res mes de tal improperi i es que en situacions així, només puc més que sentir vergonya d'espècie. Llàstima per l'infant, ara camp de batalla ocasional.
Hem negaré a mi mateix a dir res mes … hem supera …
Aneu alerta, la màquina del temps pots estar-vos esperant a qualsevol cantonada i lo mes fotut es que no es pot estar mai preparat per l'escenari on et pot teletransportar.
Fet poc habitual en mi, seré extremadament radical en el relat i no m'estaré d'emprar termes grollers i barruers, però es que el fet – crec – be s'ho mereix. A cops uns es veu teletransportat per estranyes màquines del temps – en la cantonada mes inesperada – a temps de barbarie i irracionalitat.
Avui dirigint-me a esmorçar de bon matí, he coincidit amb una mena de especímen - ara mateix es el terme mes suau que sóc capaç de articular - que per la conversa de la qual m'ha fet particep involuntari, car compartiem el mateix espai públic com a vianant, el carrer – i per la qual he fàcilment deduït que es tractava d'un pare solter, que ha devallat del tren per acompanyar el seu fill – un infant de 6-7 anys – amb la seva mare.
L'home – si es que així el podem considerar, mes per condició de sexe i edat en el corresponent document identificatiu, que no pas per maneres i enteniment – cridava enfollit sense mes interlocutor que el seu fill, contra una persona – no present – qualificant-la de prostituta cap amunt. La causa ? Tot sembla causat per que el día del pare, la senyora en questió, ara separada – per fortuna seva – de tan singular personatge no li había correspos amb un regal en la seva persona, sino que en el fet de refer la seva vida amb un altre, aquest detall havía correspos a un segon individu.
Tot plegat seguit de les oportunes amenaces monetaries, “durant dos mesos no cobrarà”, com si la pensió alimenticia no fos també pel seu “estimat fill”. Un infant atemorit que pregunta a aquell que es suposa que fa les funcions de pare “si es culpa meva pare ?”.
No transcriuré res mes de tal improperi i es que en situacions així, només puc més que sentir vergonya d'espècie. Llàstima per l'infant, ara camp de batalla ocasional.
Hem negaré a mi mateix a dir res mes … hem supera …
Aneu alerta, la màquina del temps pots estar-vos esperant a qualsevol cantonada i lo mes fotut es que no es pot estar mai preparat per l'escenari on et pot teletransportar.
6/3/10
El batec del dissabte
De la pel.lícula "vida y color". Una inquietant retrospectiva de les miseries dels 70, de visita obligada per tots els viatgers. Allí comtemplareu les 3 miseries, la de la postguerra, la dels marginats, la dels malalts on el pon es el pasadís proper i a la vegada llunyà d'una esperança d'una nova vida. Per que tot canvia, ja ho diu el poeta.
Otros días vendrán, será entendido
el silencio de plantas y planetas
y cuántas cosas puras pasarán!
Tendrán olor a luna los violines!
El pan será tal vez como tú eres:
tendrá tu voz, tu condición de trigo,
y hablarán otras cosas con tu voz:
los caballos perdidos del Otoño.
Aunque no sea como está dispuesto
el amor llenará grandes barricas
como la antigua miel de los pastores,
y tú en el polvo de mi corazón
(en donde habrán inmensos almacenes)
irás y volverás entre sandías.
Pablo Neruda, 1959, Cien sonetos de amor
No us deixarà indiferents, però no oblideu es una pel.lícula dura, com a conseqüència de lo narrat, la vida.
Los pop tops
Otros días vendrán, será entendido
el silencio de plantas y planetas
y cuántas cosas puras pasarán!
Tendrán olor a luna los violines!
El pan será tal vez como tú eres:
tendrá tu voz, tu condición de trigo,
y hablarán otras cosas con tu voz:
los caballos perdidos del Otoño.
Aunque no sea como está dispuesto
el amor llenará grandes barricas
como la antigua miel de los pastores,
y tú en el polvo de mi corazón
(en donde habrán inmensos almacenes)
irás y volverás entre sandías.
Pablo Neruda, 1959, Cien sonetos de amor
No us deixarà indiferents, però no oblideu es una pel.lícula dura, com a conseqüència de lo narrat, la vida.
Los pop tops
Subscriure's a:
Missatges (Atom)