17/1/09
11/1/09
Gènesis de la modernitat, reflexions per la polèmica
1- Autoritat
Quina autoritat posseeixo per poder parlar de la modernitat, quelcom que hem perd i m'incomoda en la mesura que com en Montaine tant sols puc formular-me la pregunta ¿ qui sóc jo ? I aquesta ja hem supera. No hauria de gosar anar més enllà, però tanmateix les circumstàncies m'hi obligaren així doncs viatjarem per Maquiavel, Jordano Bruno, Montaine fins Descartes.
2- Títol
Quin títol escollir, “l'home arquitecte”, “déu ha mort” o “professió de risc” allò que abans era filosofia de vida y acte de bon navegant ara s'ha convertit en professió de risc ?
3- Visió preliminar
Quina visió cal pressuposar a l'home, organisme ordenat amb un funcionament reglat – regles – m'incomoda profundament la nomenclatura “d'home màquina”, puc compartir-ne unes certes similituds amb els criteris purament funcionals, però no així allò que iguala el desigual ( orgànic != inorgànic ).
Avui la genètica amb el binomi genotip i fenotip, o el mecanisme mitjançant el qual sembla que emmagatzemen les paraules en el cervell així com altres característiques semblen demostrar aquesta característica mecànica i podrien ésser considerades suficients a risc d'incórrer en una excessiva lleugeresa asseverant que “res mes enllà de l'organisme en funcionament”. Mes enllà d'una funció reparadora tendria sentit la medicina ?
4- L'home
L'home maquiavelià es un subjecte de moral, el de Erasme es un subjecte de veritat. Serà amb Descartes i Montaine quan es centralitzarà el problema del subjecte i començarem a operar des de aquest. Amb diferències naturalment, el subjecte de Montaine es un “jo” intimista y personal, mentre el “jo” de Descartes formula un “ego” més egocèntric amb ànsies de protagonisme.
Quin resultat en tenim ? L'home esdevé el seu propi arquitecte – grans identitats – metafòricament el científic esdevé el seu propi laboratori essent-ne instrument i matèria a la vegada que resultat de la seva pròpia experimentació. Amb Descartes aquest canvi s'esdevé més tangible, amb Montaine resulta més com un exercici. En ambdós casos però, no hi ha l'auspici de la divinitat.
Es produeix un important canvi psicològic. Abans operàvem amb la realitat des de la distància – per inconsciència – amb el subjecte l'home s'instrumentalitza, es transforma amb inductor i instrument que opera amb la realitat, el tema de fons doncs serà aquesta distància.
L'home màquina que opera des de la consciència, el jo, amb ella mateixa, però que al mateix temps es incapaç d'explicar-se a si mateixa en la seva totalitat, quedant-se a mig camí.
La filosofia que opera amb l'exterior – relativista – passa a ser una filosofia interiorista – intimista -. “Volien ordenar la casa i al final tant sols hem acabat ordenat quatre calaixeres”.
Les errades operacionals que abans tenien lloc en l'àmbit exterior ara s'esdevenen en primera persona, les conseqüències no en seran les mateixes donat que la distància sobre l'objecte de l'operació tampoc és el mateix. ¿ Ha crescut doncs el risc ?
Com s'intueix amb en Jordano Bruno, sempre hi ha una hipòtesis prèvia abans de tot procés, caldria plantejar-se si aquesta hipòtesis sota les mires d'en Montaine per preguntar-nos si ¿Ens convé, podem digerir-la ?
Amb tot plegat i sumat a aquest nou “jo” en resulta un procés de deteriorament de la religiositat. “Mort el gos morta la ràbia, però aquí matant la ràbia s'ha mort el gos”, en definitiva eliminant la religiositat es va matar a déu. Desaparegut aquest espai reservat a la divinitat res es capaç de emplenar aquest buit, no hi ha substitut. Com queda tot plegat ? Déu creador però ara l'home es l'arquitecte.
L'humanisme al final acaba per deshumanitzar l'home, la recerca de l'home sintetitza en un isolicisme que ens convergeix en “una illa de forasters”.
Quina autoritat posseeixo per poder parlar de la modernitat, quelcom que hem perd i m'incomoda en la mesura que com en Montaine tant sols puc formular-me la pregunta ¿ qui sóc jo ? I aquesta ja hem supera. No hauria de gosar anar més enllà, però tanmateix les circumstàncies m'hi obligaren així doncs viatjarem per Maquiavel, Jordano Bruno, Montaine fins Descartes.
2- Títol
Quin títol escollir, “l'home arquitecte”, “déu ha mort” o “professió de risc” allò que abans era filosofia de vida y acte de bon navegant ara s'ha convertit en professió de risc ?
3- Visió preliminar
Quina visió cal pressuposar a l'home, organisme ordenat amb un funcionament reglat – regles – m'incomoda profundament la nomenclatura “d'home màquina”, puc compartir-ne unes certes similituds amb els criteris purament funcionals, però no així allò que iguala el desigual ( orgànic != inorgànic ).
Avui la genètica amb el binomi genotip i fenotip, o el mecanisme mitjançant el qual sembla que emmagatzemen les paraules en el cervell així com altres característiques semblen demostrar aquesta característica mecànica i podrien ésser considerades suficients a risc d'incórrer en una excessiva lleugeresa asseverant que “res mes enllà de l'organisme en funcionament”. Mes enllà d'una funció reparadora tendria sentit la medicina ?
4- L'home
L'home maquiavelià es un subjecte de moral, el de Erasme es un subjecte de veritat. Serà amb Descartes i Montaine quan es centralitzarà el problema del subjecte i començarem a operar des de aquest. Amb diferències naturalment, el subjecte de Montaine es un “jo” intimista y personal, mentre el “jo” de Descartes formula un “ego” més egocèntric amb ànsies de protagonisme.
Quin resultat en tenim ? L'home esdevé el seu propi arquitecte – grans identitats – metafòricament el científic esdevé el seu propi laboratori essent-ne instrument i matèria a la vegada que resultat de la seva pròpia experimentació. Amb Descartes aquest canvi s'esdevé més tangible, amb Montaine resulta més com un exercici. En ambdós casos però, no hi ha l'auspici de la divinitat.
Es produeix un important canvi psicològic. Abans operàvem amb la realitat des de la distància – per inconsciència – amb el subjecte l'home s'instrumentalitza, es transforma amb inductor i instrument que opera amb la realitat, el tema de fons doncs serà aquesta distància.
L'home màquina que opera des de la consciència, el jo, amb ella mateixa, però que al mateix temps es incapaç d'explicar-se a si mateixa en la seva totalitat, quedant-se a mig camí.
La filosofia que opera amb l'exterior – relativista – passa a ser una filosofia interiorista – intimista -. “Volien ordenar la casa i al final tant sols hem acabat ordenat quatre calaixeres”.
Les errades operacionals que abans tenien lloc en l'àmbit exterior ara s'esdevenen en primera persona, les conseqüències no en seran les mateixes donat que la distància sobre l'objecte de l'operació tampoc és el mateix. ¿ Ha crescut doncs el risc ?
Com s'intueix amb en Jordano Bruno, sempre hi ha una hipòtesis prèvia abans de tot procés, caldria plantejar-se si aquesta hipòtesis sota les mires d'en Montaine per preguntar-nos si ¿Ens convé, podem digerir-la ?
Amb tot plegat i sumat a aquest nou “jo” en resulta un procés de deteriorament de la religiositat. “Mort el gos morta la ràbia, però aquí matant la ràbia s'ha mort el gos”, en definitiva eliminant la religiositat es va matar a déu. Desaparegut aquest espai reservat a la divinitat res es capaç de emplenar aquest buit, no hi ha substitut. Com queda tot plegat ? Déu creador però ara l'home es l'arquitecte.
L'humanisme al final acaba per deshumanitzar l'home, la recerca de l'home sintetitza en un isolicisme que ens convergeix en “una illa de forasters”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)