En Sócrates ens deia que "es millor sofrir un mal que ser-ne causa".
Aquests dies, m'ha tornat a l'esment aquest passatge. El mal al que Sócrates fa referència es aquell el qual un subjecte exerceix sobre un altre i en el seu exercici es corromp a si mateix (el subjecte ). El subjecte corromput pateix un mal superior a l'exercit i per això es millor sofrir un mal que ser-ne causa.
En les misèries dels nostres dies, els subjectes sobrevivim tocats pel deu de l'egocentrisme, mutilada la nostra capacitat de reconèixer en l'altre un igual, exercim la autocorrupció, cegats en l'exercici de raons en correspondència als interessos particulars. En el salvatge camp de batalla de l'exercici de la lluita d'interessos, no hi ha presoners, només raó desbocada, víctimes i mutilats.
A cops el mal s'ha enllaçat amb la necessitat, un "mal necessari". No seria, però mes necessari ni sofrir ni ser-ne causa, alliberar-se de tot mal. Això ara m'evoca el passatge de Hamlet (estoic):
¡Ser o no ser, aquesta es la qüestió !
Que es mes noble optar en l'ànima entre sofrir l'impiu infortuni del porfit rigor, o rebel·lar-se contra un mar de desgracies i al afrontar-les vèncer-les.
Morir, dormir, mai mes despertar, poder dir tot s'ha acabat; en un somni enterrar per sempre tots els dolors del cor, els mil esqueixos heretats de la carn. Qui no voldria morir així! Ai! Allí hi ha quelcom que atura el millor.
Quan del mon no percebrem cap remor, ¡quins somnis vindran en el son de la mor! Es això, es el que fa l'infortuni planta de llarga vida. ¿ Qui voldria sofrir en el temps l'implacable fuetejada de la injusticia, del sobervi desdeny, les amargures de l'amor despreciat, les demores de la llei, la insolència i la hostilitat que els mesquins juren al mèrit pacífic, podent de tant mal, deslliurar-se ell mateix, aixecant una punta d'acer ?
¿Qui voldria seguir carregant en la cansada vida el seu flagel abrumador ? ... Però hi ha por ¡Allà a l'altre costat de la tomba! La mort aquell país que encara s'ha de descobrir país de frontera de la que ningú mai ha tornat, pertorba la voluntat, i a tots ens fa suportar els mals coneguts, més que anar a cercar els que ignorem.
Així ¡o consciencia! De nosaltres tots ens fas un covards, i la ardent resolució original decau al pàl·lid mirar del pensament. Així també enèrgiques empreses, de transcendència immensa, a aquesta mirada varen torçar el rumb i sense acció moriren
El destí es glaçat, gel que la primavera fon, aigua evaporada en el no res de la física quàntica que tot ho iguala. La entelèquia es la impertorbabilitat del filòsof exceptic, que en res es manifesta, en res s'afecta, presoner dels barrots de la “no acció”, viu per que li ha estat negat el poder de escollir.
I tanmateix crec que es millor sofrir un mal que ser-ne causa.
22/2/09
In memoriam 1997
Homenatge a personatges, invasors, "hordas bárbaras", ocupes esporàdics i habituals, adictes al pc futbol i d'altres innombrables del 97.
Es pot localitzar l'enllaç d'interés en la següent url : http://www.megaupload.com/?d=0IC26QAV
Es pot localitzar l'enllaç d'interés en la següent url : http://www.megaupload.com/?d=0IC26QAV
14/2/09
17/1/09
11/1/09
Gènesis de la modernitat, reflexions per la polèmica
1- Autoritat
Quina autoritat posseeixo per poder parlar de la modernitat, quelcom que hem perd i m'incomoda en la mesura que com en Montaine tant sols puc formular-me la pregunta ¿ qui sóc jo ? I aquesta ja hem supera. No hauria de gosar anar més enllà, però tanmateix les circumstàncies m'hi obligaren així doncs viatjarem per Maquiavel, Jordano Bruno, Montaine fins Descartes.
2- Títol
Quin títol escollir, “l'home arquitecte”, “déu ha mort” o “professió de risc” allò que abans era filosofia de vida y acte de bon navegant ara s'ha convertit en professió de risc ?
3- Visió preliminar
Quina visió cal pressuposar a l'home, organisme ordenat amb un funcionament reglat – regles – m'incomoda profundament la nomenclatura “d'home màquina”, puc compartir-ne unes certes similituds amb els criteris purament funcionals, però no així allò que iguala el desigual ( orgànic != inorgànic ).
Avui la genètica amb el binomi genotip i fenotip, o el mecanisme mitjançant el qual sembla que emmagatzemen les paraules en el cervell així com altres característiques semblen demostrar aquesta característica mecànica i podrien ésser considerades suficients a risc d'incórrer en una excessiva lleugeresa asseverant que “res mes enllà de l'organisme en funcionament”. Mes enllà d'una funció reparadora tendria sentit la medicina ?
4- L'home
L'home maquiavelià es un subjecte de moral, el de Erasme es un subjecte de veritat. Serà amb Descartes i Montaine quan es centralitzarà el problema del subjecte i començarem a operar des de aquest. Amb diferències naturalment, el subjecte de Montaine es un “jo” intimista y personal, mentre el “jo” de Descartes formula un “ego” més egocèntric amb ànsies de protagonisme.
Quin resultat en tenim ? L'home esdevé el seu propi arquitecte – grans identitats – metafòricament el científic esdevé el seu propi laboratori essent-ne instrument i matèria a la vegada que resultat de la seva pròpia experimentació. Amb Descartes aquest canvi s'esdevé més tangible, amb Montaine resulta més com un exercici. En ambdós casos però, no hi ha l'auspici de la divinitat.
Es produeix un important canvi psicològic. Abans operàvem amb la realitat des de la distància – per inconsciència – amb el subjecte l'home s'instrumentalitza, es transforma amb inductor i instrument que opera amb la realitat, el tema de fons doncs serà aquesta distància.
L'home màquina que opera des de la consciència, el jo, amb ella mateixa, però que al mateix temps es incapaç d'explicar-se a si mateixa en la seva totalitat, quedant-se a mig camí.
La filosofia que opera amb l'exterior – relativista – passa a ser una filosofia interiorista – intimista -. “Volien ordenar la casa i al final tant sols hem acabat ordenat quatre calaixeres”.
Les errades operacionals que abans tenien lloc en l'àmbit exterior ara s'esdevenen en primera persona, les conseqüències no en seran les mateixes donat que la distància sobre l'objecte de l'operació tampoc és el mateix. ¿ Ha crescut doncs el risc ?
Com s'intueix amb en Jordano Bruno, sempre hi ha una hipòtesis prèvia abans de tot procés, caldria plantejar-se si aquesta hipòtesis sota les mires d'en Montaine per preguntar-nos si ¿Ens convé, podem digerir-la ?
Amb tot plegat i sumat a aquest nou “jo” en resulta un procés de deteriorament de la religiositat. “Mort el gos morta la ràbia, però aquí matant la ràbia s'ha mort el gos”, en definitiva eliminant la religiositat es va matar a déu. Desaparegut aquest espai reservat a la divinitat res es capaç de emplenar aquest buit, no hi ha substitut. Com queda tot plegat ? Déu creador però ara l'home es l'arquitecte.
L'humanisme al final acaba per deshumanitzar l'home, la recerca de l'home sintetitza en un isolicisme que ens convergeix en “una illa de forasters”.
Quina autoritat posseeixo per poder parlar de la modernitat, quelcom que hem perd i m'incomoda en la mesura que com en Montaine tant sols puc formular-me la pregunta ¿ qui sóc jo ? I aquesta ja hem supera. No hauria de gosar anar més enllà, però tanmateix les circumstàncies m'hi obligaren així doncs viatjarem per Maquiavel, Jordano Bruno, Montaine fins Descartes.
2- Títol
Quin títol escollir, “l'home arquitecte”, “déu ha mort” o “professió de risc” allò que abans era filosofia de vida y acte de bon navegant ara s'ha convertit en professió de risc ?
3- Visió preliminar
Quina visió cal pressuposar a l'home, organisme ordenat amb un funcionament reglat – regles – m'incomoda profundament la nomenclatura “d'home màquina”, puc compartir-ne unes certes similituds amb els criteris purament funcionals, però no així allò que iguala el desigual ( orgànic != inorgànic ).
Avui la genètica amb el binomi genotip i fenotip, o el mecanisme mitjançant el qual sembla que emmagatzemen les paraules en el cervell així com altres característiques semblen demostrar aquesta característica mecànica i podrien ésser considerades suficients a risc d'incórrer en una excessiva lleugeresa asseverant que “res mes enllà de l'organisme en funcionament”. Mes enllà d'una funció reparadora tendria sentit la medicina ?
4- L'home
L'home maquiavelià es un subjecte de moral, el de Erasme es un subjecte de veritat. Serà amb Descartes i Montaine quan es centralitzarà el problema del subjecte i començarem a operar des de aquest. Amb diferències naturalment, el subjecte de Montaine es un “jo” intimista y personal, mentre el “jo” de Descartes formula un “ego” més egocèntric amb ànsies de protagonisme.
Quin resultat en tenim ? L'home esdevé el seu propi arquitecte – grans identitats – metafòricament el científic esdevé el seu propi laboratori essent-ne instrument i matèria a la vegada que resultat de la seva pròpia experimentació. Amb Descartes aquest canvi s'esdevé més tangible, amb Montaine resulta més com un exercici. En ambdós casos però, no hi ha l'auspici de la divinitat.
Es produeix un important canvi psicològic. Abans operàvem amb la realitat des de la distància – per inconsciència – amb el subjecte l'home s'instrumentalitza, es transforma amb inductor i instrument que opera amb la realitat, el tema de fons doncs serà aquesta distància.
L'home màquina que opera des de la consciència, el jo, amb ella mateixa, però que al mateix temps es incapaç d'explicar-se a si mateixa en la seva totalitat, quedant-se a mig camí.
La filosofia que opera amb l'exterior – relativista – passa a ser una filosofia interiorista – intimista -. “Volien ordenar la casa i al final tant sols hem acabat ordenat quatre calaixeres”.
Les errades operacionals que abans tenien lloc en l'àmbit exterior ara s'esdevenen en primera persona, les conseqüències no en seran les mateixes donat que la distància sobre l'objecte de l'operació tampoc és el mateix. ¿ Ha crescut doncs el risc ?
Com s'intueix amb en Jordano Bruno, sempre hi ha una hipòtesis prèvia abans de tot procés, caldria plantejar-se si aquesta hipòtesis sota les mires d'en Montaine per preguntar-nos si ¿Ens convé, podem digerir-la ?
Amb tot plegat i sumat a aquest nou “jo” en resulta un procés de deteriorament de la religiositat. “Mort el gos morta la ràbia, però aquí matant la ràbia s'ha mort el gos”, en definitiva eliminant la religiositat es va matar a déu. Desaparegut aquest espai reservat a la divinitat res es capaç de emplenar aquest buit, no hi ha substitut. Com queda tot plegat ? Déu creador però ara l'home es l'arquitecte.
L'humanisme al final acaba per deshumanitzar l'home, la recerca de l'home sintetitza en un isolicisme que ens convergeix en “una illa de forasters”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)