Sobre la probable improbabilitat.
Lo improbable es el límit de lo probable, entes com a que aquest primer està contigut en el segon, es a dir, i posaré un exemple. La improbabilitat de treure 6 cops seguits el mateix nombre al tirar els daus, forma part de la prohabilitat de tirar els daus. La improbabilitat es el límit de lo probable i alhora en forma part.
Sobre els robots
"En el mismo tiempo realizan un cáculo infinitesimal, calculan logaritmos a una velocidad superior a la que nosotros necesitamos para leer el resultado, y un problema que antes hubiese exigido la vida de un matemático lo resuelven en poca horas y en forma mucho más segura; la máquina no puede olvidar nada por que comprende todas las informaciones necesarias mucho mejor que un cerebro humano y en ella no cabe margen de error. Pero sobre todo la máquina no tiene experiencias, no tiene miedo ni esperanzas, que solo sirven para estorbar, no tiene deseos en cuanto al resultado, sino que trabaja según la pura lógica de la probabilidad, por eso sostengo yo que el robot comprende mejor que el hombre, sabe mejor lo que sucederá en el futuro que nosotros, por que lo calcula, no especula ni sueña, sino que es gobernada por sus propios resultados y no puede equivocarse; el robot no necesita intuiciones ... "
"Los primitivos trataban de anular la muerte reproduciendo el cuerpo humano ( esculturas ); nosotros en cambio, lo hacemos sustituyendo al hombre. Técnica en lugar de mística."
Homo Faber - Max Frisch ( 1965 )
Reflexions varies:
Primer que tot recordar que etimològicament robot significa esclau, el primer que empra tal terminología es Isaac Asimov i ara no record exactament d'on prové la paraula ( hem sona que es polaca, però no n'estic segur ).
Segonament, cal anar amb molta cura quin significat li donem al mot "comprendre", es a dir té realment significat un càlcul quan no el podem relacionar amb la realitat, d'entrada semblaría que no. I en tot cas, tota calculadora, que operi de forma mecànicament, té el resultat predeterminat abans de començar i el que esta predeterminat no sembla que precisi de comprensió, sinó d'operació, de mecànica, d'engranatge que es quelcom distint.
En tercer lloc, podríem pensar en la lògica, en el llenguatge lògic. Aquí li podriem otorgar primerament el nivell de "saber operar", però, ¿ pot comprendre la màquina el que nosaltres no podem comprendre?, es a dir, nosaltres entenem la operació suma, per que la abstracció la traslladem a la realitat. Però hi hauria comprensió en la mecànica de la suma pròpiament ? jo diría que no. En tot cas si que hi ha intel.ligència, entesa en el sentit etimològic estricte, es a dir, "escollir be". La màquina és intel.ligent per que escolleix bé, però no compren res.
Un example el trobaríem en google, que tot ho sap i res enten.
Referent a la eternitat, que es el problema clàssic de la mort, dubt molt que la tècnica pugui desplaçar el mite, en tot cas la tècnica desplaça un cert espai conceptual de la humanitat, diguem-ne que crea o participa en una certa cosmovisió. La tècnica ha destruït el mite, si efectivament. Però no crec que hagi ocupat el seu lloc en lo referent al problema de la eternitat, simplement aquest ara, es un problema que esta al descobert en el món contemporani i on abans hi havia "la pau que donava el mite", ara hi ha la "duresa d'una realitat indigesta".
21/3/10
Diumenge en el desert
Desolat, consternat, indignat, … totalment incapaç de conectar empàticament amb l'altre, m'ha provocat aquesta adjectivació i el que deixo en el tinter, per prudència de que els meus sentiments ara paraules, esqueixessin algun monitor de plasma.
Fet poc habitual en mi, seré extremadament radical en el relat i no m'estaré d'emprar termes grollers i barruers, però es que el fet – crec – be s'ho mereix. A cops uns es veu teletransportat per estranyes màquines del temps – en la cantonada mes inesperada – a temps de barbarie i irracionalitat.
Avui dirigint-me a esmorçar de bon matí, he coincidit amb una mena de especímen - ara mateix es el terme mes suau que sóc capaç de articular - que per la conversa de la qual m'ha fet particep involuntari, car compartiem el mateix espai públic com a vianant, el carrer – i per la qual he fàcilment deduït que es tractava d'un pare solter, que ha devallat del tren per acompanyar el seu fill – un infant de 6-7 anys – amb la seva mare.
L'home – si es que així el podem considerar, mes per condició de sexe i edat en el corresponent document identificatiu, que no pas per maneres i enteniment – cridava enfollit sense mes interlocutor que el seu fill, contra una persona – no present – qualificant-la de prostituta cap amunt. La causa ? Tot sembla causat per que el día del pare, la senyora en questió, ara separada – per fortuna seva – de tan singular personatge no li había correspos amb un regal en la seva persona, sino que en el fet de refer la seva vida amb un altre, aquest detall havía correspos a un segon individu.
Tot plegat seguit de les oportunes amenaces monetaries, “durant dos mesos no cobrarà”, com si la pensió alimenticia no fos també pel seu “estimat fill”. Un infant atemorit que pregunta a aquell que es suposa que fa les funcions de pare “si es culpa meva pare ?”.
No transcriuré res mes de tal improperi i es que en situacions així, només puc més que sentir vergonya d'espècie. Llàstima per l'infant, ara camp de batalla ocasional.
Hem negaré a mi mateix a dir res mes … hem supera …
Aneu alerta, la màquina del temps pots estar-vos esperant a qualsevol cantonada i lo mes fotut es que no es pot estar mai preparat per l'escenari on et pot teletransportar.
Fet poc habitual en mi, seré extremadament radical en el relat i no m'estaré d'emprar termes grollers i barruers, però es que el fet – crec – be s'ho mereix. A cops uns es veu teletransportat per estranyes màquines del temps – en la cantonada mes inesperada – a temps de barbarie i irracionalitat.
Avui dirigint-me a esmorçar de bon matí, he coincidit amb una mena de especímen - ara mateix es el terme mes suau que sóc capaç de articular - que per la conversa de la qual m'ha fet particep involuntari, car compartiem el mateix espai públic com a vianant, el carrer – i per la qual he fàcilment deduït que es tractava d'un pare solter, que ha devallat del tren per acompanyar el seu fill – un infant de 6-7 anys – amb la seva mare.
L'home – si es que així el podem considerar, mes per condició de sexe i edat en el corresponent document identificatiu, que no pas per maneres i enteniment – cridava enfollit sense mes interlocutor que el seu fill, contra una persona – no present – qualificant-la de prostituta cap amunt. La causa ? Tot sembla causat per que el día del pare, la senyora en questió, ara separada – per fortuna seva – de tan singular personatge no li había correspos amb un regal en la seva persona, sino que en el fet de refer la seva vida amb un altre, aquest detall havía correspos a un segon individu.
Tot plegat seguit de les oportunes amenaces monetaries, “durant dos mesos no cobrarà”, com si la pensió alimenticia no fos també pel seu “estimat fill”. Un infant atemorit que pregunta a aquell que es suposa que fa les funcions de pare “si es culpa meva pare ?”.
No transcriuré res mes de tal improperi i es que en situacions així, només puc més que sentir vergonya d'espècie. Llàstima per l'infant, ara camp de batalla ocasional.
Hem negaré a mi mateix a dir res mes … hem supera …
Aneu alerta, la màquina del temps pots estar-vos esperant a qualsevol cantonada i lo mes fotut es que no es pot estar mai preparat per l'escenari on et pot teletransportar.
6/3/10
El batec del dissabte
De la pel.lícula "vida y color". Una inquietant retrospectiva de les miseries dels 70, de visita obligada per tots els viatgers. Allí comtemplareu les 3 miseries, la de la postguerra, la dels marginats, la dels malalts on el pon es el pasadís proper i a la vegada llunyà d'una esperança d'una nova vida. Per que tot canvia, ja ho diu el poeta.
Otros días vendrán, será entendido
el silencio de plantas y planetas
y cuántas cosas puras pasarán!
Tendrán olor a luna los violines!
El pan será tal vez como tú eres:
tendrá tu voz, tu condición de trigo,
y hablarán otras cosas con tu voz:
los caballos perdidos del Otoño.
Aunque no sea como está dispuesto
el amor llenará grandes barricas
como la antigua miel de los pastores,
y tú en el polvo de mi corazón
(en donde habrán inmensos almacenes)
irás y volverás entre sandías.
Pablo Neruda, 1959, Cien sonetos de amor
No us deixarà indiferents, però no oblideu es una pel.lícula dura, com a conseqüència de lo narrat, la vida.
Los pop tops
Otros días vendrán, será entendido
el silencio de plantas y planetas
y cuántas cosas puras pasarán!
Tendrán olor a luna los violines!
El pan será tal vez como tú eres:
tendrá tu voz, tu condición de trigo,
y hablarán otras cosas con tu voz:
los caballos perdidos del Otoño.
Aunque no sea como está dispuesto
el amor llenará grandes barricas
como la antigua miel de los pastores,
y tú en el polvo de mi corazón
(en donde habrán inmensos almacenes)
irás y volverás entre sandías.
Pablo Neruda, 1959, Cien sonetos de amor
No us deixarà indiferents, però no oblideu es una pel.lícula dura, com a conseqüència de lo narrat, la vida.
Los pop tops
28/12/09
¿ Es millor sofrir un mal que ser-ne causa ?
En Sócrates ens deia que "es millor sofrir un mal que ser-ne causa".
Aquests dies, m'ha tornat a l'esment aquest passatge. El mal al que Sócrates fa referència es aquell el qual un subjecte exerceix sobre un altre i en el seu exercici es corromp a si mateix (el subjecte ). El subjecte corromput pateix un mal superior a l'exercit i per això es millor sofrir un mal que ser-ne causa.
En les misèries dels nostres dies, els subjectes sobrevivim tocats pel deu de l'egocentrisme, mutilada la nostra capacitat de reconèixer en l'altre un igual, exercim la autocorrupció, cegats en l'exercici de raons en correspondència als interessos particulars. En el salvatge camp de batalla de l'exercici de la lluita d'interessos, no hi ha presoners, només raó desbocada, víctimes i mutilats.
A cops el mal s'ha enllaçat amb la necessitat, un "mal necessari". No seria, però mes necessari ni sofrir ni ser-ne causa, alliberar-se de tot mal. Això ara m'evoca el passatge de Hamlet (estoic):
¡Ser o no ser, aquesta es la qüestió !
Que es mes noble optar en l'ànima entre sofrir l'impiu infortuni del porfit rigor, o rebel·lar-se contra un mar de desgracies i al afrontar-les vèncer-les.
Morir, dormir, mai mes despertar, poder dir tot s'ha acabat; en un somni enterrar per sempre tots els dolors del cor, els mil esqueixos heretats de la carn. Qui no voldria morir així! Ai! Allí hi ha quelcom que atura el millor.
Quan del mon no percebrem cap remor, ¡quins somnis vindran en el son de la mor! Es això, es el que fa l'infortuni planta de llarga vida. ¿ Qui voldria sofrir en el temps l'implacable fuetejada de la injusticia, del sobervi desdeny, les amargures de l'amor despreciat, les demores de la llei, la insolència i la hostilitat que els mesquins juren al mèrit pacífic, podent de tant mal, deslliurar-se ell mateix, aixecant una punta d'acer ?
¿Qui voldria seguir carregant en la cansada vida el seu flagel abrumador ? ... Però hi ha por ¡Allà a l'altre costat de la tomba! La mort aquell país que encara s'ha de descobrir país de frontera de la que ningú mai ha tornat, pertorba la voluntat, i a tots ens fa suportar els mals coneguts, més que anar a cercar els que ignorem.
Així ¡o consciencia! De nosaltres tots ens fas un covards, i la ardent resolució original decau al pàl·lid mirar del pensament. Així també enèrgiques empreses, de transcendència immensa, a aquesta mirada varen torçar el rumb i sense acció moriren
El destí es glaçat, gel que la primavera fon, aigua evaporada en el no res de la física quàntica que tot ho iguala. La entelèquia es la impertorbabilitat del filòsof exceptic, que en res es manifesta, en res s'afecta, presoner dels barrots de la “no acció”, viu per que li ha estat negat el poder de escollir.
I tanmateix crec que es millor sofrir un mal que ser-ne causa.
Aquests dies, m'ha tornat a l'esment aquest passatge. El mal al que Sócrates fa referència es aquell el qual un subjecte exerceix sobre un altre i en el seu exercici es corromp a si mateix (el subjecte ). El subjecte corromput pateix un mal superior a l'exercit i per això es millor sofrir un mal que ser-ne causa.
En les misèries dels nostres dies, els subjectes sobrevivim tocats pel deu de l'egocentrisme, mutilada la nostra capacitat de reconèixer en l'altre un igual, exercim la autocorrupció, cegats en l'exercici de raons en correspondència als interessos particulars. En el salvatge camp de batalla de l'exercici de la lluita d'interessos, no hi ha presoners, només raó desbocada, víctimes i mutilats.
A cops el mal s'ha enllaçat amb la necessitat, un "mal necessari". No seria, però mes necessari ni sofrir ni ser-ne causa, alliberar-se de tot mal. Això ara m'evoca el passatge de Hamlet (estoic):
¡Ser o no ser, aquesta es la qüestió !
Que es mes noble optar en l'ànima entre sofrir l'impiu infortuni del porfit rigor, o rebel·lar-se contra un mar de desgracies i al afrontar-les vèncer-les.
Morir, dormir, mai mes despertar, poder dir tot s'ha acabat; en un somni enterrar per sempre tots els dolors del cor, els mil esqueixos heretats de la carn. Qui no voldria morir així! Ai! Allí hi ha quelcom que atura el millor.
Quan del mon no percebrem cap remor, ¡quins somnis vindran en el son de la mor! Es això, es el que fa l'infortuni planta de llarga vida. ¿ Qui voldria sofrir en el temps l'implacable fuetejada de la injusticia, del sobervi desdeny, les amargures de l'amor despreciat, les demores de la llei, la insolència i la hostilitat que els mesquins juren al mèrit pacífic, podent de tant mal, deslliurar-se ell mateix, aixecant una punta d'acer ?
¿Qui voldria seguir carregant en la cansada vida el seu flagel abrumador ? ... Però hi ha por ¡Allà a l'altre costat de la tomba! La mort aquell país que encara s'ha de descobrir país de frontera de la que ningú mai ha tornat, pertorba la voluntat, i a tots ens fa suportar els mals coneguts, més que anar a cercar els que ignorem.
Així ¡o consciencia! De nosaltres tots ens fas un covards, i la ardent resolució original decau al pàl·lid mirar del pensament. Així també enèrgiques empreses, de transcendència immensa, a aquesta mirada varen torçar el rumb i sense acció moriren
El destí es glaçat, gel que la primavera fon, aigua evaporada en el no res de la física quàntica que tot ho iguala. La entelèquia es la impertorbabilitat del filòsof exceptic, que en res es manifesta, en res s'afecta, presoner dels barrots de la “no acció”, viu per que li ha estat negat el poder de escollir.
I tanmateix crec que es millor sofrir un mal que ser-ne causa.
22/2/09
In memoriam 1997
Homenatge a personatges, invasors, "hordas bárbaras", ocupes esporàdics i habituals, adictes al pc futbol i d'altres innombrables del 97.
Es pot localitzar l'enllaç d'interés en la següent url : http://www.megaupload.com/?d=0IC26QAV
Es pot localitzar l'enllaç d'interés en la següent url : http://www.megaupload.com/?d=0IC26QAV
14/2/09
17/1/09
Subscriure's a:
Missatges (Atom)