Diumenge de retalls

412e. Escollim, doncs, entre tots els guardians, aquell que, previ un madur examen de tota la seva vida, ens semblin més predisposats a procurar el bé públic i de cap manera el contrari.

413a. - T'ho explicaré – vaig contestar - . Les opinions abandonen el nostre esperit de dues maneres; o be de bon grat, o amb la nostra recança. Renunciem de bon grat a les opinions falses, quan se'ns enganya, i abandonem, amb recança, les que son veritables.

413c. A nosaltres ens toca, doncs, observar, com ja vaig dir abans, els que guarden més fidelment la seva pròpia convicció de que ha de fer-se tot allò que es jutgi que exigeix el bé públic; posant-los a prova des de la infantesa, posant-los en circumstàncies en que més fàcilment puguin oblidar-se d'aquesta màxima i deixar-se enganyar; i aprovarem aquell que més fàcilment la conservi en la memòria, i que sigui, per tant, el més difícil de seduir; i descartarem al que no. ¿ No et sembla ?

415a. Però ja que he començat, escolta la resta. “ Vosaltres, que sou tots part de l'Estat, vosaltres – els diré continuant amb la ficció – sou germans; però el déu que us ha format ha fet entrar or en la composició d'aquells que estan destinats a governar als altres, i així son els més preuats. Barrejar la plata en la formació dels auxiliars, i el ferro i el bronze en els agricultors i demés artesans. Donat que posseïu tots un origen comú, encara que tingueu, per lo ordinari, fills que se us assemblin, podrà succeir, tanmateix, que una persona de la raça d'or tingui un fill de la raça de plata, que una altra de la raça de plata doni a llum un fill de la raça d'or, i que el mateix pugui succeir en relació a la resta de races. Ara bé, aquest deu prevé, principalment als magistrats, que, de totes les coses de les que han de ser bons els guardins, es fixin sobretot en el metall del qual és compost l'ànima de cada al·lot. I si els seus propis fills tenen alguna barreja de ferro o de bronze, no vol que se'ls dispensi cap gràcia, sinó que el rebaixin a l'estat que els hi es convenient, sigui al d'artesà, sigui al d'agricultor. Vol igualment que , si aquests darrers tenen fills en qualsevulla que es mostrin l'or o la plata, se'ls eduqui als de plata en condició d'auxiliars, i als d'or, amb la dignitat dels guardians.

416d. (Nota: Relatiu a la austeritat amb com cal que visquin els guardians ) Mira doncs – vaig dir jo – si el gènere de vida i la classe d'habitació que proposo són propis per aquest objectiu. En primer lloc, que cap d'ells tingui res en propietat, a no ser lo absolutament necessari; que no tinguin ni casa ni rebost on no hi pugui entrar-hi tothom. En quan a l'alimentació que precisen guerrers sobris i valents, els conciutadans s'encarregaran de subministrar-los-ho en justa remuneració dels seus serveis, i en termes que ni sobri ni falti durant tot l'any. Que mengin asseguts en taules comunes, i que visquin junts com han de viure els guerrers en el camp. Que se'ls faci entenedor que els deus han posat en les serves ànimes or i, en conseqüència, que no tenen necessitat de l'or i la plata dels homes, que no els es permès embrutir la possessió d'aquest or immortal amb l'or terrestre; que l'or que tenen ells es pur, mentre que el dels homes ha estat en tots els temps motius de crims.

Diumenge de retalls

382a. La mentida, parlant amb propietat, és la ignorància, que afecta l'ànima del que és enganyat; perquè la mentida en les paraules no és res més que una expressió del sentiment que l'ànima experimenta; no és una mentida pura, sinó un fantasma fill de l'error.

387b. Conjurem a Homer i als altres poetes a que no portin malament que esborrem de les seves obres aquests passatges i d'altres de semblants. No perquè no siguin poètics i que no afalaguin agradablement a l'oïda pública; però quan més bells són, tant més perillosos són per als al·lots i per als homes que, destinats a viure lliures, han de preferir la mort a la servitud.

398a. Després, si un d'aquests homes, hàbils en l'art d'imitar-ho tot i d'adoptar mil formes diferents, vingués a la nostra ciutat per exhibir-hi es seu art i les seves obres, nosaltres li rendiríem homenatge com a un home diví, meravellós i corprenedor; però li diríem que el nostres Estat no pot posseir un home de la seva condició i que ens era impossible acceptar persones semblants. Li demanaríem després d'haver derramat mirra sobre els nostres caps i d'haver-la adornat amb ínfules de llana; i ens donaríem per satisfets amb tenir un poeta i un recitador més auster i menys agradable, si be més útil, que imités el to del discurs que convé a l'home de bé, i seguís escrupolosament les fórmules que hem prescrit al traçar el pla de l'educació dels nostres guerrers.

403d. Després de la música, formarem als nostres joves en la gimnàstica.
¿Com no ?
Es precís que es consagrin a ella seriosament des de molt aviat i per tota la vida. Heus aquí el meu pensament sobre aquest punt; Mira si és el teu també. No és, al meu parèixer, el cos, per ben constituït que estigui aquest, el que per la seva pròpia virtut fa l'ànima bona; pel contrari l'ànima, quan es bona, es la que dona al cos, per la seva pròpia virtut, tota la perfecció de que es susceptible; ¿que et pareix ?

405b. ¿Hi ha en l'Estat senyal més segura d'una mala i viciosa educació que la necessitat de metges i jutges hàbils no solament pels artesans i poble baix, sinó també per aquells que s'aprecien d'haver estat educat com a homes lliures ? ¿ No és una cosa vergonyosa i una prova insigne d'ignorància el veure's forçat a acudir a un justícia estranya per no ésser un mateix just, i el convertir als altres en amos i jutges del seu dret ?

407d. Crec, en definitiva, que no han de curar-se aquells que per la seva mala constitució no poden aspirar al terme ordinari de la vida marcat per la natura, perquè això no és ni convenient per a ells ni per a l'Estat.

412a. Per això, aquell que ha arribat a trobar el degut equilibri entre la gimnàstica i la música, i les aplica convenientment a la seva ànima, mereix molt més que el nom de músic i posseeix millor la ciència de les harmonies, que aquell que es limita a temprar les cordes del seu instrument.

Diumenge de retalls

369c. Així es que, com que la necessitat d'una cosa ha obligat a un home a unir-se a un altre, i una altra necessitat a un altre home, l'aglomeració d'aquestes necessitats reuní en una mateixa vivenda a molts homes amb la mira d'ajudar-se mútuament, i a aquesta societat l'hem anomenat Estat; ¿no és així ?

373b. L'Estat sa, de que he parlat en el començament, resultarà massa petit. Serà precís engrandir-lo i fer-hi entrar multitud de gents, que el luxe, no la necessitat, ha introduït en els Estats, com el caçadors de tots els gèneres i aquells l'art del quals consisteix en limitació mitjançant figures de colors i sons; a més, els poetes, amb tota la seva cort, els rapsodes , els actors, els dansaires i els empresaris.

373e. Després, si volem tenir suficients pastures i terra de cultiu, ens serà precís robar-la als nostres veïnats; i els nostres veïnats faran el mateix respecte a d'altres, si traspassant els límits dels necessari, s'entreguen al desig insaciable de tenir.

376e. ¿Quina educació convé donar-los – relatiu als governants - ? ¿ No serà difícil donar-los altra millor que la practicada tradicionalment per nosaltres, i que consisteix en formar el cos mitjançant la gimnàstica i l'ànima mitjançant la música ?

377b. Tampoc ignoraràs que tot depen del començament, sobretot tractant-se d'al·lots, perquè en aquesta edat la seva ànima, encara tendra, rep més fàcilment totes les impressions que es volen.

387a (Nota:Relatiu a l'accés a determinats coneixements) Malgrat que tot això fos cert, no són coses que s'hagin d'explicar a al·lots desproveïts de raó; és precís condemnar-les al silenci; o si s'ha de parlar-ne, sols cals fer-ho en privat i davant d'un nombre reduït d'oients,amb expressa prohibició de revelar res, i després d'haver-los fet immolar no un porc, sinó una víctima preciosa i rara a fi de limitar-ne el nombre d'iniciats.

379c (Nota:Relatiu a la divinitat com a causant únicament del bé) En conseqüència – prosseguí -, Déu , essent essencialment bo, no és causa de totes les coses, com es diu comunament.

380b. Per tant – vaig dir -, la nostra primera llei i primera regla relativa als deus serà obligar als nostres ciutadans a reconèixer, tant si parlen com si escriuen, que déu no es autor de totes les coses, sinó únicament de les bones.

381c. (Nota: Relatiu a la perfecció de la divinitat) Llavors es impossible que déu vulgui canviar de forma – vaig concloure -. Y cadascun dels deus, molt bo i molt bell per natura, conserva sempre la forma que li es pròpia.