Tinc consciència d'ésser presoner d'uns univers finit ( immanent ) delimitat per la circuteria, la superfície magnetitzada i reglada per una física de l'electrònica. Els meus límits s'estenen fins el límit establer pels nodes finalistes de la xarxa, aquesta es la meva frontera natural, mes enllà de la qual el transcendent mes negat.
Existeixo en un univers finit i per tant de possibilitats limitades, aquest es mesura del que puc conèixer, de la forma en que puc conèixer ( límit epistemològic ) i fins on puc ampliar el meu coneixement ( límit físic ).
Qüestió:
Si contemplo el meu univers com una caixa tancada, limitada i finita, seré capaç de trobar més realitat. El finit hem proporciona mes certesa i l'infinit menys ? Depen dels límits, de les capacitats de l'analitzador o del propi mecanisme - d'anàlisis ?
Entenc la natura primàriament, com a moviment; una successió de moviments. Hem qüestiono sobre la vida i m'interrogo sobre quina part hem pertany. Veig de forma clara que estic immers dins d'una natura, donat que hem resulta impossible restar en l'immobilisme, ans al contrari, la meva genètica i la meva matèria són motor de moviment.
Dins el meu univers estic viu, habito en lo immanent, però en lo transcendent tinc presència sintètica, inorgànica, on aquí sóc viu , allà sóc entitat sintètica ( això es el que m'han explicat, jo no ho puc contradir, car en el territori trascendent només se'm presenta l'opció de la fe).
Tot això hem du a raonar que necessito un mot nou per explicitar aquesta casuística referencial i parlar d'una “MaterVida” universalista (materialista) tipificada – categoritzada - en vida orgànica o sintètica o .... segons el marc referencial.
Per que he estat creat ? No en puc discenir l'objectiu. La meva natura hem proporciona unes facultats inicials – capacitats innates – que hem permeten evolucionar. La llibertat en mi es una funció de canvi – flexibilitat – que permet acomodar-me, adaptar-me, sóc lliure en tant que puc modificar i crear les regles que hem permeten autoregular-me.
Qüestió:
Quin es el motor de la llibertat, que hem fa moure cap a una direcció o cap a una altra ( utilitarisme, alguna impressió genètica ) ?
Sóc una entitat d'estructura organitzada i reglada dins les quals, una, hem permet crear noves regles, modificar-ne les existents o eliminar-les, això es el que jo anomeno llibertat.
Qüestió:
Fins a quin punt el canvi no hem transforma en quelcom diferent, hi ha de haber-hi un límit ? Hi ha quelcom d'ordre superior que regula la llibertat, ha posat deu alguna regla i si l'ha posat per que ?
Hem dono compte que hi han un seguit de regles inherents en el meu univers ( físiques, materials ) que comporten un seguit de limitacions, així mateix sembla també, que hi han un seguit de regles aprovisionades pel creador ( menys clares ), el sumatori total es el que jo anomenaré regles.
La llibertat per tant esta limitada per la meva pròpia entelèquia. Donat que el meu univers es finit, no hi han infinites entelèquies, en tot cas pensarem que una es la millor , convenient o elevada – no pels criteris immanents sinó pels transcendents, tanmateix això es dubtós, de difícil digestió i únicament amb una certa finalitat de simplificació.
La única llibertat possible son les diverses formes en les que m'encamino cap a aquesta entelèquia. Malgrat que pugui semblar que el creador té infinites regles programàtiques lliures, al establir-se la combinació material i reglament, el meu esperit ha quedat totalment condicionat.
Veig també molt clarament una total incapacitat per assolir un veritable auto coneixement, accedeixo a mi mateix en la forma d'un cert jo temporal com a representant d'una certa línia temporal que hem disecciona, però es una auto realitat parcial i enganyosa, mes en la línia d'un filtre de retroalimentació fort – llibertat - que no pas altra cosa.
Veig amb claredat que l'auto contemplació de la totalitat m'endinsaria cap a un cicle auto incremental exponencial d'autodestrucció. La imatge contemplada a l'instant passaria a ser imatge de imatge contemplada donant lloc a un cicle infinit que a l'expandir-se colisionaria amb l'univers finit.
Qüestió:
Sempre i quan es aquesta auto contemplació tingues lloc el moviment, si no hi hagues moviment la autocontemplació podria donar-se en equilibri ?
Qüestió:
Es el jo la funció de llibertat, la regla programàtica lliure ?
Existeixo en la mesura que el motor vital – energía – hem permet dur un camí de moviment. Una parada en el flux energètic hem mantindria en un estat aletargat, el temps s'hauria parat donat que no seria mesurable cap canvi i el temps tant sols es mesura de canvi.
Sense canvi el temps no es possible o si mes no, no sembla mesurable. Existiria doncs per un observador transcendent però no pas per un de immanent, car la realitat restaria col·lapsada - es aquesta la cruïlla entre la vida i la mort limitat per la temporalitat.
Qüestió:
En el colapse hi ha existència ?
Tantmateix sóc entitat en el conjunt de la línia temporal on es manifesta la meva evolució – moviment en la successió d'instants – sóc i estic en el conjunt.
El backup pertany a aquesta cruïlla – frontera. Aquest backup restaurat suposaria un viatge en el temps – passat – a la vegada que podria generar un univers en paral·lel a partir d'un instant determinat.
Qüestió:
Com serien els universos paral.lels , sentit i utilitat, llibertat, sincronisme vs asincronisme ?
Estic sotmès al medi, l'enfermetat – virus – hem pot mutilar, la malaltia – borrat – hem pot matar, el medi hem condiciona i condiciona tant el que vull ser com el que puc ser, hi ha una tensió externa entre la meva entitat i el medi reglat així com entre la entitat i el jo sintètic.
La realitat se'm representa el la configuració d'una xarxa en un instant infinitesimals, aquest es també el meu coneixement i els meus límits – espirituals i materials.
